Magic Pop
The Shake
Un grup d'Almeria que té les coses molt clares: passar-s'ho bé
"Això qualsevol dia s'acaba i sols ens quedaran els concerts i els amics"
Entrevista a Miguel Angel Calabuig
The Shake són un grup de pop rock d´Almeria format per Miguel Àngel Calabuig, guitarra i veu, Antonio Starr, bateria, Álex L. Pierre, baix i Javier Maresca, guitarra i veus. Es van formar l´any 2002 i des de llavors tenen editades en maqueta unes quantes cançons com Rocket girl, Gettin'high i She´s in black. La renascuda discogràfica Flor y Nata de Barcelona ha apostat per ells i els ha publicat un llarga durada, el primer, titulat Trippin'the whole colourful world. A la seva pàgina web www.theshake.net teniu la possibilitat d´escoltar les noves cançons She´s my girl, I got a hole in my soul, Do you love me too?, Now I´n alone, Stop the show i Can´t fight your loving.
The Shake són un grup molt interessant que té grans coses a dir en el món de la música d'aquest país i, com no, a la resta del món intel·ligent. Si entreu a la seva pàgina, cal que llegiu el seu manifest i us adonareu que són un grup sa, lliure de perjudicis, amb moltes ganes i sobretot amb les idees molt clares. Com diuen ells mateixos: canten en anglès perquè en japonès és més difícil. La seva música, amb clares influències reconegudes dels seixanta, tant aviat pot sonar a pop, merseybeat, a psicodèlia, com a garatge o al que vulguin.
El Magic Pop va entrevistar a Miguel Angel poc abans d´actuar al Golleida!. i aquest és el resultat.
Pregunta: Quan s'entra a la pàgina oficial del vostre grup, una de les coses que primer crida l'atenció, a part de la música i el disseny -al nostre criteri original-, és el manifest. Amb una dosi de bon humor i una altra de sinceritat, ens assabentem d'algunes de les coses que motiven a The Shake i altres per les quals no anem a preguntar-vos. Això sí, en cap moment es diu el perquè del nom del grup. Sigui quina sigui la raó de denominar-vos d'aquesta manera i no d'una altra, sí que ens interessaria el vostre comentari sobre una cançó mítica de Sam Cooke, titulada precisament així, Shake. Que us sembla?. Us agrada tal qual o preferiu les versions de 1966 per exemple dels Small Faces o dels Animals?.
P: Començar una entrevista citant a grups de 1966, és, en aquest país, com a mínim un tabú exagerat i dirigit al fracàs mediàtic. Si no et consideren caspós, et marginen en pro de les novetats dictaminades per les grans multinacionals. Anem per parts. Mentre que els seixanta francesos són sinònim de revolta ideològica, els italians de moda i els anglesos de música pop beat, per quin motiu creieu que als seixanta espanyols se'ls recorda malament, sempre amb un prejudici certament còmic, i amb l'objectiu de treure uns quants beneficis gràcies a l’esperpent nacional?
P: I la següent pregunta seria, Perquè als mitjana especialitzats, el concepte de revival els sona a passat de moda i el marginen en pro de la música de fusió tan o més tradicional i per descomptat igual de demodé si insisteixen?
Tens raó en això, jo penso igual. De totes maneres jo no carregaria contra la fusió; els fusioneros (?!!) fan el que els agrada igual que nosaltres. Seria complicat i extens elaborar una teoria sobre aquesta qüestió. Jo sol et puc dir que a Espanya a un cert sector del públic els agrada veure's com "l'elit” musicalment parlant i no perdonen a les bandes de rock que donen un salt a la primera divisió. Si apareixes als mitjans ja saps que te l'estàs jugant. Caldria començar per resoldre això, que per ser tan elitistes de vegades caiem en la més provincià. Mira, jo crec que la indústria dels discos funciona com una altra qualsevol, d'acord amb la llei de l'oferta i la demanda; a veure un exemple… els pernils. Hi ha una producció de 2000 pernils i sol en vens 156, doncs a la merda la fàbrica. No hi ha més. Si a una cosa tan freda i matemàtica intentes afegir-hi certs criteris de creativitat i de “qualitat”, cosa subjectiva d'altra banda, doncs difícil assumpte…
A UK, no obstant, s'ho munten d'una altra manera i allà Oasi o Franz Ferdinand serien els nostres Melendis i Estopes; la qual cosa pot ser bo o dolent, segons es miri… Les coses es fan soles, a poc a poc, no crec que hagin uns cervells conspiradors i malignes intentant colar-nos perversament als Melon Dièsel. És difícil canviar alguna cosa tan arrelada… igual fins i tot és millor que sigui així…
- Cal assumir que a la majoria no li interessa el que fas, que no té perquè i que a lo millor no tenen tan “bon gust” com el teu… no importa, si en realitat t'agrada la música i tocar i a més t'inviten a festivals a fer-ho.
P: Ja està llest el vostre primer LP. Com ha estat l'experiència d’enregistrar aquest bon grapat de cançons?
P: Respecte a anteriors treballs, quina creieu que és la major aportació?
P: Com valoreu el renaixement d'aquest segell que va potenciar un espai cultural molt important principalment en els anys vuitanta amb grups com Kamembert o Telegrama?
- Vivim al dia… a salt de mata!!! Això qualsevol dia s'acaba, i sols ens quedarà la satisfacció de quatre concerts i les gresques amb els amics que fas per aquí…
P: Sou un grup amb un directe molt atractiu, potent però al nostre parer també necessàriament controlat per oferir un bon espectacle harmònic i coherent. Quin seria per a vosaltres el concert perfecte?.Si us ve de gust podeu escollir escenari, teloners, públic i època. Val qualsevol data i circumstància.
P: Precisament, el fet que sigueu cap de cartell en molts festivals, ens dóna la raó que sou sinònim de triomf per a aquest tipus d'esdeveniments. El problema ve quan en la majoria de les ocasions, els mitjans especialitzats d'aquest país no els fan ni cas. Quina opinió us mereix aquesta sospitosa mania d'obviar als grups que donen un pas més enllà dels projectes “Demos” i similars?.
R: No podria assegurar que això és una mania ni que obeeix a cap fi en particular. Igual sóc un poc ingenu però penso que a vegades ens capfiquem a fer una interpretació auto complaent de la realitat, pensem que el que és nostre és el millor “objectivament” i llavors ens lamentem que la majoria passi de nosaltres. Cal assumir que a la majoria no li interessa el que fas, que no té perquè i que a lo millor no tenen tan “bon gust” com el teu… no importa, si en realitat t'agrada la música i tocar i a més t'inviten a festivals a fer-ho. Què més pots demanar… I tu em diràs: diners… i jo et donaré la raó!!! Ja ja ja ja.
P: Parlant de temes artístics, quina és la vostra forma d'organitzar el treball creatiu?. Seguiu unes pautes concretes?.
P: Finalment, podríeu avançar-nos algun projecte nou. Quins són els vostres objectius a curt i llarg termini?