Magic Pop
POP-bituari
Aquesta secció té l'objectiu d'informar-vos sobre les defuncions d'aquells artistes que han contribuït, amb la seva creativitat, a construir i magnificar el món màgic del pop, el modernisme, el R&B i el soul. Serveixin aquestes dades com a sentit homenatge a les seves trajectòries musicals.
Ha mort Antonio Vega, tot un referent i mestre del pop espanyol
Antonio Vega tenia 51 anys. Va morir durant el matí del 12 de maig de 2009 a un hospital madrileny arran d'una dolència pulmonar que el va portar a una situació crítica. Estava preparant una gira per teatres, un disc en directe i tenia un parell de cançons noves. Antonio va formar part dels coneguts Nacha Pop i ha estat un dels compositors de pop més importants dels darrers trenta anys.
Antonio Vega Tallés va nàixer el 16 de desembre de 1957 a Madrid i va morir a la capital de l'Estat el 12 de maig de 2009, concretament a l'Hospital Puerta de Hierro arran d'una dolència pulmonar que el va portar a un estat crític. Músic i membre dels mítics Nacha Pop, fou tot un referent dels vuitanta. 
Nacho García Vega té un nou projecte Rico que no qualla entre el públic. Ho intenta després de diverses maneres fidel al seu genial estil però acaba fent campanyes de publicitat. Antonio per la seva part se submergeix en el seu particular món i reapareix després de molts problemes de salut l’any 1991 amb No me iré mañana que donaria inici a un carrera molt passional. L'any 1992 va editar-se El sitio de mi recreo (Recopilatori de balades), l'any 1993 Ese chico triste y solitario (Homenatge de diversos artistes), l'any 1994 Océano al sol, el 98 Anatomía de una ola, l'amny 2001 De un lugar perdido, el 2002 Básico, un concert al Círculo de Bellas Artes de Madrid i el 2004 Escapadaas (disc de col.laboracions). El seu darrer treball d'estudi es va titular 3000 noches con Marga de 2005. Com sabeu recentment es va unir al seu cosí Nacho Garcia Vega per fer una gira com a Nacha Pop i ha col.laborat en diverses activitats solidàries com el Cd Un sueño Compartido en benefici de la construcció d'una escola Un Mar al Sur a Nicaragua. Ara estava preparant un disc en directe, preparava una gira per teatres i tenia dues cançons noves.
Nacha pop tornaren per una gira anomenada 80-07 que va començar el 30 de juny i acabà el 26 d’octubre de 2007. En aquest retorn el grup estaria format per Nacho García, cosí d'Antonio del qui va estar molts anys distanciat i el baixista Carlos Brooking. O sigui tots els primers Nacha Pop menys el baterista Ñete. Carlos tampoc no va tocar a tots els concerts per necessitats de la seva vida professional.
Ens ha deixat Duane Jarvis, gran guitarrista americà de folk rock
Duane Jarvis va morir la matinada de l’1 d’abril de 2009 als 51 anys d’edat a conseqüència d’un càncer de còlon. Va col.laborar amb músics de country com Dwight Yoakam, Lucinda Williams, John Prine, Michelle Shocked i més recentment amb PF Sloan amb qui va venir a tocar a l’Estat espanyol l’any 2007. Una de les seves passions musicals eren els grups britànics dels seixanta.
L’any 2007 P.F. Sloan, mestre del pop folk, editava després de molts anys sense enregistrar “Sailover" (Hightone Records-Dock). Hanky Panky Recods i Rock Indiana el van portar de gira a duo amb Duane Jarvis. Duane va nàixer el 22 d’agost de 1957 a Astoria. Oregon. Als vuitanta va formar part d’un grup de punk The Divinyls. També va tocar amb un grup anomenat Los Flacos i amb Ben Vaughan. Ell mateix li agradava deixar ben clar que li havien influenciat i molt els grups sixties britànics. Ha mort Travis Criscola, guitarrista dels Cute Lepers
El jove Travis Criscola va morir el 28 de març de 2009 a Cincinatti a l’edat de 24 anys, mentre dormia després de, segons sembla, ingerir una mescla d’alcohol i pastilles. Feia sis mesos que estava amb el grup The Cute Lepers, un grup de pop punk de Seattle que recentment van tocar aquí amb els Buzzcoks i els The Bite.
Steve E. Mix líder de la banda destacava mitjançant unes declaracions que el jove Travis no era un consumidor habitual i que aquest cas havia estat un malaurat i lamentable accident. Travis feia sis mesos que era guitarrista dels Cute Lepers. Aquesta banda de pop punk de Seattle està formada per Steve E. Nix, veu i guitarra, que abans havia format part dels Briefs, Kicks al baix, les cantants Priscilla i Duffy i fins ara tres bateristes com són Josh Blisters, Chris Brief i el darrer, Rob Femur. Mor Uriel Jones, baterista del segell Motown amb els Funk Brothers
Uriel Jones fou baterista de la banda de sessió Funk Brothers que va treballar amb el segell Motown. De les seves baquetes va sortir el ritme de grans temes dels Temptations i marvin Gaye. Va morir el 24 de març als 74 anys a Michigan després d’haver patit un atac cardíac al febrer.
Uriel Jones era l'últim baterista supervivent de la banda de sessió de Motown coneguda com els Funk Brothers que van treballar principalment de 1959 a 1972. Va nàixer el 13 de juny de 1934 a Detroit (Michigan). Va arribar a la discogràfica l’any 1964 després de sortir en gira amb Gaye. Fou contractat com a suplent de Benny Benjamin però a mesura que les gravacions van augmentar i la salut de Benny va empitjorar i va morir el 1968, Uriel va acabar sent un dels dos bateristes principals amb Richard Allen que va morir l'any 2002. Els membres inicials dels Funk Brothers eren Joe Hunter i Earl Van Dyke (piano); James Jamerson (baix), Benny "Papa Zita" Benjamin i Richard "Pistol" Allen (bateries), Robert White, Eddie Willis, i Joe Messina (guitarra); Jack Ashford (pandereta, percussió, vibràfon, marimba); Jack Brokensha (vibràfon, marimba); i Eddie "Bongo" Brown (percussió). Hunter va sortir-se’n l’any 1964, i fou substituït per per Johnny Griffith i com a líder de la banda per Van Dyke.
El seu so era obert i relaxat, el més 'funk' dels tres bateristes del grup i és així com el recorden els seus companys. Magic Pop també el recorda amb aquesta petita biografia resum de la seva brillant trajectòria. La seva mort es va produir a un hospital de Michígan, Oakwood Hospital & Medical Center a Dearborn, on es recuperava de les seqüeles d’un atac al cor que va patir el mes de febrer.
Ens ha deixat Eddie Bo, un mestre del R&B i el funk
Eddie Bo fou un gran compositor, cantant i pianista de R&B, funk i soul durant les dècades 60 i 70 dintre de l’anomenada escena Crescent City. Després de Fats Domino ha estat l’artista que més discos ha editat dels músics de Nova Orleans. Malgrat tot, una distribució local, l´ús de pseudònims i la pco cura pels seus propis drets d'autor, no li van donar el reconeixement que de ben segur sempre ha merescut. Va morir el 18 de març de 2009 d’un atac al cor.
Edwin Joseph Bocage, de nom artístic Eddie Bo, va nàixer el 20 de setembre de 1930 a Nova Orleans, dintre d’una família on ja havien bons músics de jazz inclosa la seva mare, una notable pianista. Bo també va començar en el món de la improvisació però aviat es passaria al més rebel rhythm & blues. Llavors va crear la Spider Bocage Orchestra, que va exercir com banda de molts dels artistes de soul de gira per la ciutat, com Ruth Brown, Earl King o Guitar Slim.L’any 1955, Eddie Bo va fer la seva primera gravació per a l'Ace Records, i després treballaria per altres segells Apollo, Chess o Checker. Va tenir alguns èxits menors. El més important fou el que va aconseguir amb el tema Check Mr. Popeye, editat l’any 1961.A finals dels seixanta el R&B va perdre pistonada a la cada cop més soulera y funky Nova Orleans. El seu estil també es va aproximar al funk i amb la seva forma de tocar el piano va crear escola. Justament amb aquest canvi d’estil va tenir l’any 1969 el seu més gran èxit, The Hook & Sling. Bo va decidir obrir el seu propi segell, anomenat Bo-Sound.Durant els setanta va tenir altres èxits com Check Your Bucket (el seu únic disc editat fora dels EE.UU.), The Thang o Pass The Hatchet, aquest amb el nom de Roger & The Gypsies. Tot i això no va aconseguir tenir molt seguidors degut a la distribució gairebé local i que era aficionat a utilitzar pseudònims com Roy Ward o Curly Moore & The Kool Ones.
Amb el temps, tot i bons discos com Another Side of Eddie Bo o Watch For The Coming, fou oblidat fins que als noranta se li va reconèixer la seva gran influència dintre de la música negra i van tenir que ser els ´músics de Hip hop qui el van recrodar. Dels noranta són els àlbums Eddie Bo and Friends (1995), Shoot From The Root (1997) o Nine Yards of Funk (1998).Va morir el 18 de març de 2009 d’un atac al cor.
Ha mort Snooks Eaglin, guitarrista de R&B
El dia 18 de febrer de 2009 va morir el guitarrista de rhythm & blues, Snooks Eaglin a conseqüència d'una aturada cardíaca. Tenia 73 anys i havia estat hospitalitzat per un càncer de pròstata. Fou un virtuós de la guitarra i un dels més grans representants del blues de Nova Orleans. Quan no havia fet els dos anys va perdre la vista a causa d'un glaucoma i a punt va estar de morir per un tumor cerebral.
Nascut amb el nom de Fird Eagle Jr. el 21 de gener de 1936 a Nova Orleans, quan tenia 19 mesos li van diagnosticar un tumor cerebral i el glaucoma ocular. Després de nombroses operacions va salvar la vida però es va qeudar cec. El e seu pare a l’edat dels sis anys li va regalalr una guitarra. Ell va aprendre de forma autodidacta amb la música que sortia de la ràdio i els discos. Se’l coneixia amb el sobrenom de “human jukebox” per la seva capacitat d’escoltar les cançons i reproduir-les a l’instant. El nom d’Snooks és arran d’una emissora de ràdio de l’època que es deia Baby Snooks. Mor el pare del Latin boogaloo, Joe Cuba
El conegut músic porto-riqueny, Joe Cuba, considerat el pare del latin boogaloo, va morir a un hospital de Nova York durant la tarda del dia 15 de febrer de 2009 un dia després que els metges van desconnectar les màquines que el mantenien amb vida arran que un bacteri allotjat al seu cos li havia fet fallida total de les funcions vitals. Tenia 78 anys i havia nascut a Nova York on era molt estimat per la comunitat del conegut El Barrio i per tots els seguidors i crítics musicals dels ritmes llatins i en especial la salsa.
El famós percussionista porto-riqueny Joe Cuba va morir diumenge dia 15 a un hospital de Nova York per complicacions relacionades amb un bacteri que se li havia allotjat al cos. Tenia 78 anys i havia nascut el 1931 amb el nom de Gilberto Miguel Calderón al conegut “El Barrio” de Nova York on residia la seva família procedent de Naguabo. Amic del també gran Tito Puente, que va conèixer quan era estudiant i després de pujar a l’escenari on el mestre tocava, va formar el grup l’any 1954 amb el nom de la banda de José Calderón i van debutar a l’Stardust Ballroom ja amb el nom del Sexteto de Joe Cuba. L’any 1962 va enregistrar la cançó To be with you. Amb el sextet van cantar grans com Cheo Feliciano i Jimmy Sabater. 
L’any 1965 va tenir el primer èxit amb el tema El Pito (I never go back to Georgia). Un dels seus populars àlbums portaria el títol de “El alma del Barrio”, amb cançons com “Guaguancó del jibarito”, “Ven baila conmigo”, i “Una nenita”. Altres dels seus èxits foren Bang Bang o Sock it to me baby. A destacar també que Charlie Palmieri fou el seu director musical. El sextet de Joe Cuba va marcar un abans i un després en la manera com s'interpretava la salsa a la dècada dels seixanta. Llavors, la majoria dels conjunts d'èxit eren orquestres, mentre que Cuba va portar un sextet que incorporava a tres cantants, que al mateix temps tocaven instruments de percussió i ballaven seguint uns passos marcats. Fou el grup més dinàmic que va haver i van triomfar amb el so del vibràfon que els va identificar i amb el que va atraure molt públic interessat per la novetat i eufòric per la diferència amb altres bandes.
Desapareix la petita de les germanes Bennett del grup Ronettes
Estelle Bennet fou membre del grup de pop The Ronettes que als anys seixanta van triomfar de la mà del productor Phil Spector. Un dels seus gran èxits fou el tema Be my baby. Estelle tenia 67 anys i va morir a casa seva on la va trobar la Policia alertada per la família que feia dies que no podia contactar amb ella.
Estelle Bennett va nàixer el 22 de juliol de 1941 a Nova York i fou una de les tres Ronettes, juntament amb la seva germana gran Ronnie Bennet, també coneguda per ser l'ex-muller de Phil Spector que no fa gaire va tornar al món de l'espectacle, i la seva cosina Nedra Talley. Lamentablement, a les Ronettes se les coneix més pel seu productor, Spector, pels problemes familiars de Verònica (Ronnie), amb Phil i per les versions dels Ramones, que pel seu valor com a bon group girl pop que eren. De fet, van tenir poc èxits i probablement només recordem el gran tema Be my baby tot i que van compossar bones cançons romàntiques. Van començar amb influències del doo woop i primer es van fer dir Darling Sisters. Un cop a les mans de Spector van adquirir un look a base de pentinats alts i ombra d'ulls destacada que les va identificar per tot el món. Altres dels seus èxits foren Walkin" in the Rain i Baby I Love You o la versió Sleigh Ride que va aparèixer a l'àlbum A Christmas Gift for You de Spector. El seu darrer single per a Philles recrods, propietat d'Spector, fou "I Can Hear Music" de 1966. Estelle va morir a casa seva a Englewood, Nova Jersey, l'11 de febrer de 2009 per causes, de moment, desconegudes, però probablement naturals. La policia la va trobar morta quan foren alertats per familiars que feia dies que no podien contactar amb ella.
Ens deixa el bateria dels Buffalo Springfield, Dewey Martin
Dewey Martin fou trobat mort al seu apartament el dia 30 de gener de 2009 per causes de moment desconegudes . Per problemes de salut feia temps que no tocava i els seus darrers anys de trajectòria artística els va passar a bandes que recordaven el repertori dels Buffalo Springfield del que fou baterista durant la curta carrera d'un dels grups de folk rock més influents dels seixanta.
Walter Milton Dwayne Midkiff havia nascut a Chesterville (Ontàrio) el 30 de setembre de 1940 i fou trobat mor al seu apartament el 30 de gener de 2009 per causes enara no determinades.
Va formar part de Buffalo Springfield, (1966-1968) una banda folk rock de curta vida que va unir a grans músics com Stephen Still, Neil Young, Richie Furay i Jim Messina. Baralles, interrupcions de plans, i problemes interns van acabar amb una formació que va publicar un total de tres àlbums.
El seu primer senzill, Nowadays Clancy Can't Even Sing, va ser publicat el juliol de 1966 però va tenir poca repercussió fora de los Àngeles. Al novembre de 1966, Stills va escriure la que és la cançó més coneguda de la banda For What It's Worth. L’any següent vindria Buffalo Springfield Again, la gravació més exquisida de Buffalo Springfield, i que inclou gran nombre de cançons com Mr. Soul, Rock & Roll Woman, i Sad Memory. Stills va formar una banda amb David Crosby, de The Byrds, i Graham Nash de The Hollies l’any 1968; Neil Young va iniciar una carrera en solitari, si bé es va implicar de manera important a diversos dels àlbums de la banda de Crosby, Stills i Nash. Furay i Messina van fundar Poco abans de dedicar-se a altres projectes. Palmer, que va morir l’octubre de 2004, i Dewey Martin no van tenir gaire sort en els seus projectes. Dewey va tocar, de vegades amb Palmer, amb diferents noms com The New Buffalo Springfield, Buffalo Springfield Revisited o Buffalo Springfied Again. La formació original es va unir només l'any 1988, exclusivament per a un conciert d'homenatge al segell Atlantic. La resta del grup van permetre, tot i que els hi feia molta gràcia, que Dewey utilitzés el nom del grup per seguir guanyant alguns diners tocant amb directe.
Mor Lux Interior, la veu dels Cramps, tot un mite del psychobilly més zombie
El 4 de febrer de 2009 va morir a Los Ángeles, Lux Interior, la veu dels Cramps, a conseqüència de problemes cardíacs. Els Cramps van marcar un estil i una època gràcies a la seva magnífica producció musical que mesclava amb originalitat el primitiu rockabilly, el garatge, les pel.lícules de serie B i el culte al món dels zombis.
Erick Lee Purkhiser, més conegut per Lux Interior va nàixer el 21 d’octubre de 1946 a Stow (Ohio, Estats Units) i ha mort el 4 de febrer de 2009 al Glendale memorial Hospital de los Angeles per problemes cardíacs. Era la veu inconfundible dels mítics The Cramps.
The Cramps són un grup que va saber conjugar el primitiu rockabilly i el garatge dels seixanta, basant-se en un so molt característic, marcat per la guitarra fuzz de Poison Ivy i l'inconfundible veu de Lux Interior. La seva estètica de pel·lícula de sèrie B i el sexe masoquista, els van otorgar el títol d'inventors del psychobilly. La història dels Cramps va començar en 1972, a la ciutat de Sacramento (Califòrnia), quan Lux Interior va conèixer a Poison Ivy, de nom Kristy Wallace i que seris la seva companya artística i sentimental. Van marxar a Ohio, després a Akron i per últim a Nova York.
Mentre treballava en una tenda de discos de Nova York, Lux Interior es va relacionar amb Greg Beckerleg, que acabava d'arribar de Detroit i va voler unir-se a la banda. Beckerleg es va transformar en el sorollós guitarrista Bryan Gregory i va intentar ficar a la seva germana Pam a la banda, però no va durar molt. Aviat va ser remplazada per Miriam Linna. Després d'un any tocant, Linna va deixar la banda i Nick Knox (anterior membre dels Electric Eels) es va fer càrrec de la bateria. Aquesta formació, sense baix, va ser la que va gravar els primers discos de la banda, dos singles gravats en Memphis amb Alex Chilton com a productor i autoeditats pel seu propi segell, Vengeance Records.
L’any 1979, Miles Copeland va fitxar al grup per al seu nou segell de new wave, I.R.S. Records i va editar els seus dos primers singles en forma d'EP amb el nom de Gravest Hits. Aquest mateix any van viatjar a Europa per primera vegada, telonejant a The Police. Ja l’any 1980 els Cramps van tornar a Memphis per gravar el seu primer LP amb Chilton: el flamant Songs the Lord Taught Us. Després Gregory va deixar la banda per la seva addicció a l’heroïna, portant-se tot l'equip. Ivy i Nick van decidir mudar-se a Hollywood i van reclutar al guitarrista de Gun Club, Kid Congo Powers, amb el qual van gravar el seu segon LP, Psychodelic Jungle.
L’any 1981, els Cramps es van enfrontar legalment amb I.R.S. Records a causa d'uns drets d'autor que no els havien pagat. L’any 1983 van tornar amb Smell of Female, un disc en directe. Kid Congo va deixar la banda. Anys després el segell anglès Big Beat va editar A Date With Elvis, un dels millors discos de la seva carrera. En aquest disc Poison Ivy va tocar també el baix. L’any 1987 van trobar per fi una baixista, Candy Del Mar que va debutar en el disc en directe RockinnReelininAuklandNewZealand. L’any 1990 els Cramps van fitxar per al segell nord-americà Enigma Records i van gravar Stay Sick, un altre disc imprescindible.
Un any després els Cramps van tornar a l'estudi per gravar Look Mom No Head!, i va ser llavors quan van començar els moviments de formació. Nick Knox va deixar la banda l’any 1991, i va ser substituït per Nickey Alexander (que també tocava a the Weirdos) per un curt espai de temps, i més tard Harry Drumdini. Al mateix temps Candy Del Mar també se'n va anar i va ser substituïda per Slim Chance, membre dels Mad Daddys. L’any 1994, els Cramps van gravar Flamejob, el seu primer disc per a una multinacional, Warner Bros. Després d'això es van embarcar en una extensa gira. L’any 1997 els Cramps van fitxar per a la famosa discogràfica independent Epitaph i van gravar Big Beat from Badsville, amb la mateixa formació que a Flamejob. L’any 2003 van gravar un nou àlbum, Fiends of Dope Island.
Moren dos saxofonistes mítics de la banda de Ray Charles: Hank Crawford i Fathead Newman
El 20 de gener de 2009 va morir David “Fathead” Newman i nou dies després, el 29 de gener, Hank Crawford. Foren dos dels saxofonistes de la banda de Ray Charles des de finals dels cinquanta a mitjans dels seixanta. Considerats uns autèntics mestres del saxo, van començar tocant R&B, van passar pel soul i van decantar-se pel jazz sense deixar de banda els anteriors estils ni el blues. No van tenir el favor dels crítics ni se’ls considera molt prolífics pel que fa a la composició, però el seu so identificarà per sempre la brillantor de molts grans artistes del soul, el blues i el jazz durant la dècada dels seixanta fins els vuitanta. Continuaven tocant però recents problemes de salut els havien distanciat del món de l’espectacle.
Bernie Ross Crawford, més conegut com a Hank Crawford, va morir el 29 de gener a Memphis. Tenia 74 anys i patia les seqüeles d'una trombosi cerebral que li va sobrevenir l’any 2000. Havia nascut el 21 de desembre de 1934. Crawford fou també protagonista de moltes dels enregistraments màgics de Ray per a Atlantic Records, un segell que també li va gravar música amb el seu nom i amb el blues o el soul com a base de creació.
David Fathead Newman va morir a Kingston (Nova York) el 20 de gener als 75 anys, víctima d'un càncer de pàncreas. Va nàixer a Corsicana, Texas, el 24 de febrer de 1933. El seu curiós sobrenom, "cap boig", li va posar el professor de música a l'Institut després de sorprendre'l tocant amb les partitures col·locades cap per avall. Durant un temps, David Newman va combinar els estudis de teologia i música al Jarvis Christian College. Si no va arribar a convertir-se en la reverend va ser perquè el va convèncer de tocar amb ell saxofonista Buster Smith, professor de Charlie Parker. Newman va recórrer amb Smith el circuit de locals de mala mort de Texas, Arkansas, Califòrnia i Oklahoma. També tocaria amb els grans del rhythm and blues, Lowell Fuslon i T-Bone Walker. L’any 1952 va conèixer a Ray Charles. Newman va estar amb ell de 1954 a 1964, primer com saxofonista baríton i després amb el tenor. El seu primer disc en solitari és de 1959. També tocaria amb músics com Lee Morgan, Kenny Drew Sr., Billy Higgins o Kenny Dorham i treballaria a l’estudi amb altres d’importants com Aretha Franklin, Hank Crawford o Aaron Neville.Ens ha deixat John Martyn, un dels grans del folk blues anglès
John Martyn va morir el 29 de gener de 2009. Considerat un artista de culte, o sigui mal pagat i poc reconegut pels mass media, pertanyia al cercle dels renovadors del folk anglès amb altres grans cantants com Sanny Denny o Nick Drake. Va començar a cantar a finals dels seixanta. La seva vida va estar marcada per les addicions, problemes importants de salut i un divorci traumàtic.
John Martyn va nàixer amb el nom de Ian David McGeacht l’11 de setembre de 1948 a New Malden, al comtat de Surrey, però es va criar a Glasgow. Va adoptar el nom de John Martyn en honor de les guitarres Martin. La carrera de John comença l’any 1967 quan el descobreix Chris Blackwell i el fitxa per a la discogràfica Island Records. Fou el primer cantant blanc de la casa. Aquell mateix any edita el seu primer àlbum London Conversation. L’any següent es casaria amb Beverley Martyn (Kutner de soltera), amb qui publicaria dos àlbums sota el nom de "John & Beverley Martyn" (Stormbringer! i The Road to Roin). La seva discogràfica l'obligaria a abandonar aquesta col·laboració i a continuar la seva carrera en solitari. La parella acabaria divorciant-se l’any 1979.Després de deixar el duo, Martyn va publicar un nou àlbum titulat Blees the weather on experimentaria amb sons com el Delay, un clàssic efecte d’eco sonor. L’any 1973 publicaria Solid Air dedicat al seu amic Nick Drake que es trobava en plena depressió i que moriria per sobredosi l'any següent. Durant aquesta època entraria en contacte amb el món del jazz.
A mitjans dels setanta marxa a Jamaica per gaudir de la vida i col·labora amb grups com Burning Spear (Man in the Hills, 1976). Quan tornaria ho faria amb noves idees que el porten a enregistrar One World, un LP de cançons romàntiques, on participen Steve Winwood i Rico Rodriguez, entre altres.
Als vuitanta s’allunya una mica del folk per provar en el món del pop de la mà de Phil Collins. Gravaria l’àlbum Grace & Danger. L’any 1981 marxa d’Island i fitxa per Wea (Warner Bros.). La seva salut fins llavors no havia estat el que diguem exemplar, sobretot per les addicions a la droga i l’alcohol, però es complica a partir de 1982 amb un accident que li perfora un pulmó i l’extirpació del pàncreas l’any 1996. En 1998 publica el seu primer àlbum de versions, The Church with One Bell, amb temes de Billie Holliday o Elmore James entres altres, i l’any 2003 arran dels seus esmentats problemes de salut perd una cama. Dos anys després arribarien els seus primers premis a tota la carrera de la BBC Ràdio 2 Folk. John Martyn va morir el 29 de gener de 2009 a un hospital d’Irlanda.
Mor Gary Kurfirst, un dels managers més exemplars de la història del pop rock
El conegut promotor i productor Gary Kurfirst va morir el 13 de gener de 2009 mentre estava de vacances a les Bahames. Tenia 61 anys. Va començar la seva activitar professional com a promotor i després fou manager i productor. Per les seves mans van passar grups com els Talking Heads, Blondie, els Ramones, Peter Tosh, Big Audio Dinamyte i Toots & the Maytals entre molts altres
Gary S. Kurfirst va nàixer el 8 de juliol de 1947 a Brooklin, Nova York, i va morir el 13 de gener de 2009 mentre estava de vacances a Nassau, les Bahames. Es desconeixen els motius de la mort però tot apunta a causes naturals. Residia a Briarcliff Manor, Nova York. Un any més tard seria el promotor del Festival de Rock de Nova York, un concert a l’aire lliure amb Janis Joplin i The Doors que suposaria un pas endavant en l’organització d’aquests esdeveniments i que va culminar amb el primer Woodstock. Fou tot un exemple com a manager, temia multa cura dels seus grups i estava al seu costat a les bones i a les dolentes. Tot i això era impacable per als negocis i fins i tot un cop va rebutjar la portada de la revista Rolling Stone per a un dels seus grups perquè considerava que no estaven en el seu millor moment. Als vuitanta fou productor de la coneguda pel·lícula de Jonathan Demme titulada Stop Making Sense sobre un concert dels Talking Heads.
Mor el cantant de pop dels seixanta Dave Dee als 65 anys d’edat
El cantant de la banda britànica dels anys 60 Dave Dee, Dozy, Beaky, Mich and Tich va morir el dia 9 de gener de 2009 a Anglaterra als 65 anys d'edat. El músic va lluitar durant molts anys contra el càncer. La banda es va fer famosa amb hits The Legend of Xanadu i des de 1965 a 1969 van aconseguir molts èxits a les llistes britàniques.
Dave Dee Harman va nàixer el 17 de desembre de 1943 a la ciutat anglesa de Salisbury. Primer va ser policia i com a tal va auxiliar a l’accident que van patir a Anglaterra Eddie Cochran i Gene Vincent, concretament a Chippenham, Wiltshire, el 16 d'abril de l’any 1960 arran del que va morir Eddie al dia següent, i va resultar seriosament ferit Gene i la núvia d'Eddie, la cantant Sharon Seeley. El cotxe en el que viatjaven es va estavellar contra una farola. Diuen que Dave va recuperar la guitarra de Cochran i que la va guardar fins que la va poder lliurar a la seva família als Estats Units. 
el títol If music be the food of love. L’any 1967 triomfarien amb Touch me Touch me. L’any 1968 enregistren l’Lp If no one sang i van aconseguir el número 1 a Anglaterra amb The Legend of Xanadú on dave feia anar un fuet durant les actuacions en directe. L’any 1969 van fer el seu darrer Lp titulat Togheter. Altres dels seus èxits fou el tema Hideaway. El músic va morir a l'hospital Kingston al sud de Londres, segons va indicar una portaveu de la família, el dia 9 de gener un poc abans de les 6 a.m..
Ens ha deixat Ron Asheton, guitarrista dels Stooges
Ron Asheton fou trobat per Policies Municipals mort a casa seva a Ann Arbor la matinada del dia 6 de gener. Un soci seu s'havia posat en ocntacte amb els agents perquè no sabia res d'ell des de feia dies, Segons declaracions del cap de la policia no hi ha indicis de mort violenta i s'apunta a causes naturals. Ron tenia 60 anys i fou el guitarrista dels Stooges. la seva forma de tocar distorsionada fou un segell destintiu del grup.
Ron Asheton va nàixer el 17 de juliol de 1948 a Ann Arbor i fou membre fundador dels Stooges, una banda de finals dels 60 i principis dels 70 molt influent en el desenvolupament del punk.
Els dos primers àlbums The Stooges i Fun House, no van tenir repercussió en les llistes de vendes, encara que aquests discos van ser una gran influència en el naixent del moviment punk. Iggy tenia problemes amb l’heroïna i després del famós Raw Power considerat el primer disc punk rock de la història, Iggy marxaria l’any 1973. L'últim concert dels The Stooges va acabar en una baralla entre la banda i un grup de motards.
B
owie i Iggy es van instal·lar a Berlín per desenganxar-se de la gran quantitat de droga que prenien. Iggy va fer dos àlbums en solitari The Idiot i Lust for Life i va tornar l’any 1983 després de tres anys de pausa, en les que es va treure de l'heroïna i es va casar, amb un nou disc al mercat influenciat pel New Wave i titulat Blah Blah Blah. També ha participat en nombroses pel·lícules on ha fet pràcticament d’ell mateix. The Stooges van tornar l’any 2003. The Weirdness és el seu darrer treball editat aquest març de 2007. Ron també ha col.laborat en la seva carrera amb els New Order o amb J. Mascis. La formació actual és: Iggy, Ron, Scott, Mike i Steve. El 6 de juliol de 2008 van tocar al Doctor Loft a Castelló d'Empúries.
Ron Asheton fou trobat per Policies Municipals mort a casa seva a Ann Arbor la matinada del dia 6 de gener. Un soci seu s'havia posat en contacte amb els agents perquè no sabia res d'ell des de feia dies, Segons declaracions del cap de la policia no hi ha indicis de mort violenta i s'apunta a causes naturals. Ron tenia 60 anys. La seva forma de tocar distorsionada fou un segell destintiu del grup.
Ha mort John Byrne, membre dels Count Five
John “Sean” Byrne va morir el 15 de desembre de 2008 a San José (Califòrnia) arran de greus problemes hepàtics. Era el principal compositor dels Count Five, un grup de garatge i psicodèlia creat a Califòrnia l’any 1964 que van tenir molt èxit amb el seu àlbum Psychotic reaction però que no van aconseguir el reconeixement que es mereixien i es van separar l’any 1969.
John Byrne va nàixer el 16 de novembre de 1947 a Dublin (Irlanda) i va morir el 15 de desembre de 2008 a san José (Califòrnia) a conseqüència d’una malaltia hepàtica. A banda dels recopilatoris, als anys vuitanta es va editar un disc en directe anomenat Psychotic reunion Live. Byrne va formar part als setanta dels Public foot the Roman, un grup de rock progresssiu que van editar un disc i després amb Roy Chaney va formar l’any 2002 un grup que es deia The Count.
Ens deixa el precursor del folk rock britànic, Davey Graham
Davey o Davy Graham va morir d’un atac al cor el dia 15 de desembre de 2008. Considerat com a font d’inspiració de molts guitarristes britànics com Jimmy Page, o de grups de folk rock com Fairport Convention, va destacar durant els anys seixanta com a compositor i gran adaptador de temes tradicionals amb influències de diversos estils com el blues o el jazz.
David Michael Gordon Graham, conegut com a Davey Graham o també Davy Graham va nàixer el 22 de Novembre de 1940 a Hinckley, Leicestershire, Anglaterra. Fou un excel.lent guitarrista considerat com el precursor de la revolució folk rock que va tenir lloc als anys seixanta al Regne Unit. Amb la seva tècnica de tocar la guitarra, va inspirar músics com Bert Jansch, John Renbourn, Martin Carthy, Paul Simon, Richard Thompson o Jimmy Page. També va influir en grups com Fairport Convention i se’l considera introductor de l’afinació per a guitarra Dadgad que permet més llibertat al guitarrista amb els aguts. 
Graham també destaca per l’adaptació que va fer del tema popular irlandès She moves through the fair amb el títol de She moved thru'the bizarre/Blue Raga. Doncs Jimmy Page, quan encara existia la darrera formació del Yardbirds, li va copiar l’arranjament per fer White Summer que a la vegada seria l'embrió de la futura cançó de Led Zeppelin Black Mountain Side. Ens ha deixat Odetta, tota una mestra del folk blues d’arrels americanes
La gran cantant i guitarrista Odetta, una diva del folk blues americà, va morir el 2 de desembre de 2008 als 77 anys d’edat a conseqüència d'una aturada cardíaca. La seva música va ser tot un revulsiu per a la societat de finals dels cinquanta i seixanta, i va influenciar a altres mestres com Bob Dylan, Joan Baez o Janis Joplin. També va participar activament en la lluita pels drets civils espacialment durant els anys seixanta.
Odetta Holmes havia nascut el 31 de desembre de 1930 a Birmingham (Alabama) i als sis anys es va traslladar amb la seva família a Los Ángeles. L'Experience es queda sense cap membre viu amb la mort de Mitch Mitchell
John Mitch Mitchell va morir el 12 de novembre de 2008 a l'edat de 61 anys a un hotel d'Oregon mentre dormia i durant una gira americana per recordar l'obra del gran mestre Jimi Hendrix. L'Experience, un trio magistral de rock psicodèlic dels seixanta es queda així sense cap membre viu amb la desaparició del seu brillant baterista que va dotar al R&B anglès d'un toc magistral de jazz.
John "Mitch" Mitchell va nàixer el 9 de juliol de 1947 a Ealing, Middlesex (Anglaterra) i va morir el 12 de novembre de 2008 a Oregon. Va formar part de la Jimi Hendrix Experience amb Noel Redding, baixista, mort als 53 anys d'edat lpany 2003 i el gran guitarrista de Seattle, Jimi mort l'any 1970 als 27 anys. Mitch abans havia tocat amb els Riot Squad, banda de pop anglesa i el grup de Georgie Fame més els Pretty Things i Johnny Harris & The Shades als que va contribuir amb la seva forma especial de tocar la bateria amb marques de jazz.
L'Experience va sorgir l’any 1966 i, després de la publicació de tres àlbums, Are you experienced? (1967), Axis: Bold as love (1967) i Electric Ladyland (1968) es va dissoldre l’any 1969. Foren tres àlbums que van canviar la concepció del rock psicodèlic i de pas la forma de tocar aquests tres instruments. Després, Mitch es va afegir a una banda de 
grans anomenada The Dirty Mac amb John Lennon, Eric Clapton i Keith Richards que van tocar durant una gira dels Rolling Stones i més recentment va formar la Gypsy Sun Experience amb el baixista Billy Cox que va estar amb Hendrix i el guitarrista Gary Serkin. La mort li va sobrevenir quan estava de gira amb una banda d'homenatge a la genial figura de Hendrix, quan dormia a una habitació d'hotel de Portland (Oregon).
Mor Byron "Dragon" Lee, pioner de la música jamaicana
Byron "Dragon" Lee va morir el dia 4 de novembre de 2008 als 73 anys víctima del càncer després d’una llarga lluita de dos anys. Pioner en difondre la música jamaicana arreu del món amb el seu grup els Dragonaires, va començar tocant a bodes, va continuar acompanyant a grans estrelles del reggae i va contribuir amb la seva perseverància a fer coneguda la música del seu país des del seu segell Dynamic Sounds.
Byron Aloysius St. Elmo Lee va nàixer a Christiana, Manchester Parish, Jamaica el 27 de juny de 1935 i va estudiar música a l'escola St. Joseph. Als cinc anys ja tocava el piano i després va aprendre altres instruments amb estudis a St. George a Kingston. L’any 1956 va formar els Dragonaires amb el nom d’un equip de futbol del col·legi on jugava, Dragoniers, conjuntament amb el seu amic Carl Brady. Un dels seus enregistraments més exitosos fou Dumplin’s de 1960 i es van fer molt coneguts a partir de la seva participació a una pel·lícula de James Bond, El Doctor No. Byron es va fer propietari del segell Dynamic Sounds que li va permetre fer molt popular la música jamaicana arreu del món. Ens deixa Nathaniel Mayer, un dels grans del soul, als 64 anys
Nathaniel Mayer va morir a Detroit l’1 de novembre de 2008 als 64 anys d’edat. Fa uns mesos va patir problemes greus de salut que el van obligar a ingressar a un hospital a l’agost de 2008. Al llarg de la seva dilatada carrera, més de quaranta anys, va dominar a la perfecció estils com el doo wop, el rhythm & blues, el soul, el funk i fins i tot el garatge molt present també als darrers concerts i treballs discogràfics de la seva vida enregistrats de 2004 a l'any 2007 i editats aquí per Munster Records.
Nathaniel Mayer va nàixer el 10 de febrer de 1944 a Detroit (Michigan). L’any 1962 va aconseguir el seu primer hit amb Village of love, que va ser així mateix el títol del seu primer Lp de 1963. De l’any 1962 al 1966 va gravar gairebé una desena de singles, entre els que destaquen "My last dance with you" (1961) "Leave Me Alone" (19'62),"I Had A Dream" (1963). i ho va deixar. L’any 2002 va reprendre la seva carrera i va començar a ser una icona per a molts que descobriren tot un prodigi de la música negra. El seu darrer treball, que va presentar en gira a Europa el 2007 es titulava «Why don't you give it to me?», i fou publicat aquí per Munster Records mitjançant Vampisoul, com l'anterior titulat «I just want to be held» (2004). L’any 2005 va actuar al Funtastic Dracula Carnival de València i a finals de 2007 a Euskal Herria.L’estil de Nathaniel Mayer és clau per entendre el fenomen musical que es va crear en Detroit a l'ombra de la Motown, després Tamla-Motown. Fou un dels més grans al costat de J.J. Barnes, Gino Washington o Andre Williams. El seu estil molt personal el podrien considerar com a soul "salvatge".
Ha mort Salvador Costa, gran fotògraf de l'underground i el punk
Salvador Costa fou un dels pioners fotògrafs del punk entre finals dels setanta i principis dels vuitanta i gran retratista d’una de les bandes mítiques de la Barcelona “undergorund” de finals dels setanta, la Banda Trapero del Rio. Tenia 60 anys i una de les seves grans virtuds artístiques fou la de cercar el moment en la gent del carrer més que en els grups de l’època.
Salvador patia una malaltia neurodegenerativa que finalment li va prendre la vida la matianda del dia 30 d’octubre a l'Hospital Clínic de Barcelona. Es va formar a l'estudi d'Oriol Maspons com a fotògraf industrial. Els seus primers treballs ja van tenir una marcada relació amb el rock. També se’l recordarà sobretot pel llibre titulat Punk, el primer document gràfic fet en aquest país i un dels més notables d’arreu del món sobre un moviment que va nàixer cap a finals dels setanta i que amb cada dècada que passa, sembla que va durar un mica menys. Costa va viatjar a Londres l’any 1977 i va viure a casa del seu cosí Jordi Valls, un músic conegut com a Vagina Dentata Organ, i va retratar el que va veure. El volum va ser publicat el mateix any per Producciones Editoriales, la firma editora de la revista Star.Costa va fotografias als grups del moment com els Sex Pistols, els Stranglers o els Jam entre molts més però es va interessar per la gent del carrer als que otorgar la categoria de veritables protagonistes.
Ha mort Rudy Ray Moore, "The Harlem Hillbilly"
Rudy Ray Moore, també conegut als seixanta com The Harlem Hillbilly, va morir el 19 d'octubre de 2008 als 81 anys. Durant la seva llarga carrera artística va practicar el R&B, el soul, la comèdia, fou actor de l’estil conegut com blaxploitation i està considerat com el precursor dels cantants de hip hop.
Rudy Ray Moore va nàixer el 17 de març de 1927 a Forth Smith, Arkansas. Va començar, com molts, cantant a l’església i de motl jove es va traslladar a Cleveland (Ohio) on va treballar a la cuina d’un restaurant. Després marxaria fins a Milwaukee on va inicar la seva carrera artística a un espectacle de dansa vestit amb un turbant. Allí va tenir el seu primer nom artístic, prince Dumarr. En el món de la música va començar cantant balades. L’any 1950 entra a l’exèrcit que el porta a Berlín i Corea. D’aquesta època li venia el sobrenom de The Harlem Hillbilly per la forma que tenia d’interpretar entre el R&B i el country.
La seva màxima popularitat va arribar a la dècada dels setanta, especialment, quan l’any 1975 va interpretar i va produir la pel·lícula Dolemite, una de les més destacades pel·lícules blaxploitation. La seva rítmica forma de cantar ha estat considerada com un antecedent del hip-hop. La mort li va sobrevenir a causa d'unes complicacions de la diabetis que patia el 19 d'octubre de 2008 als 81 anys.
Blaxploitation va ser un moviment cinematogràfic iniciat als Estats Units a principis dels anys 70 amb la comunitat afro-americana com a protagonista principal i que va consistir en un boom de cinema negre amb bandes sonores de coneguts artistes funk l'època. L'escena clàssica del blaxploitation és la persecució de cotxes per la ciutat de Detroit amb música funk de fons.
Ens ha deixat als 63 anys Dee Dee Warwick, cantant de soul
Dee Dee Warwick fou una gran vocalista de soul que va morir als 63 anys d’edat el passat 18 d’octubre de 2008 a una residència d'Essex County, a Nova Jersey. Germana de la popular Dionne, va ser autora i primera intèrpret de grans cançons de soul cap a la meitat dels seixanta però no va assolir mai la sort que es mereixia i va tenir que veure com altres artistes triomfaven fent versions posteriors de temes del seu repertori original.
Delia Mae Warrick va nàixer a Newark (Nova Jersey) el 25 de setembre de 1945. El seu pare treballava per a la companyia discogràfica Chess Records i la seva mare representava al conjunt de gospel The Drinkard Singers. Les dos germanes Warrick (el cognom canviaria per una errata a la galeta del primer disc de Dionne, nascuda el 12 de desembre de 1940) es van integrar a The Gospelaires, un grup religiós que va desembocar en el lucratiu negoci de les cantants de sessió com la seva tia, Cissy Houston, mare de la Whitney. Va formar part també de The Sweet Inspirations, i va treballar fent veus a Aretha Franklin.Dee Dee Warwick s'estrenaria l’any 1963 quan la seva germana ja començava a recollir els primers èxits. Produïda per Jerry Leiber i Mike Stoller, va editar You're no good sense gaire ressò. Aquest tema seria recuperat per Betty Everett i després al Regne Unit, pels Swinging Blue Jeans per portar-lo als primers llocs de les llistes. Després enregistraria I'm gonna make you love me, creada i produïda per Kenny Gamble i Leon Huff, futurs artífexs de l'anomenat "so de Filadèlfia", però tampoc va assolir l’èxit merescut. Grups com Diana Ross & The Supremes i The Temptations, la popularitzarien l’any 1968.
Dee Dee només va aconseguir èxits menors i el seu primer Lp és de 1967. L’any 1970 va fitxar per una sucursal d'Atlantic i va gravar amb els Dixie Flyers temes com She didn't know (she kept on talking). Després va deixar Atlàntic, cansada que dediquessin tots els recursos a Aretha Franklin i Roberta Flack.Passaria a Mercury, entre altres companyies. Els seus temes seguien tenint èxit sense ella com You're no good que fou número u l’any 1975, en la veu de Linda Ronstadt. Va treballar també en bandes sonores cinematogràfiques i va seguir cantant de vegades amb la seva germana, o en discos de gospel, fins que la salut li va permetre.
Levi Stubbs, dels Four Tops, mor a Detroit als 72 anys d'edat
Levi Stubbs, solista del grup vocal The Four Tops, va morir el dia 17 d’octubre de 2008 a la seva casa de Detroit. Fou tot un mestre del soul i una de les estrelles més destacades de la companyia Motown Records.Amb la seva mort, desapareix un dels cantants dels seixanta que millor van expressar el drama de l’amor embolcallat per uns arranjaments musical únics. Dels originaris Four Tops ja només queda viu Abdul Fakir que al desembre d’aquest 2008 farà 73 anys.
Levi Stubbs,de nom Levi Stubbles, membre dels Four Tops, va nàixer el 6 de juny de l'any 1936 i va morir també a Detroit el 17 d'octubre de 2008 després d'un a lluita de diversos anys contra el càncer i altres enfermetats. Era un home d'una gran veu, considerat per molts el Frank Sinatra negre.
Els Four Tops es van crear a Detroit l'any 1956. Aquest grup de soul i pop sempre ha estat molt ben avingut ja què des de la seva creació a l'institut no van separar-se mai ni van cantar fora de la formació durant quatre dècades. Els altres membres eren Lawrence Payton que va morir l'any 1997, Abdul Fakir, i Renaldo Benson que va morir al juliol de 2005. Amb els Temptations, foren un dels grups més populars de la Motown entre 1964 i 1967 amb cançons de força èxit com Reach Out I'll Be There, I Can't Help Myself (Sugar Pie, Honey Bunch), Standing in the Shadows of Love, Bernadette, o Baby I Need Your Loving.
Les veus dels Four Tops foren de les primeres del segell Motown que arribaren a l’Estat espanyol. La discogràfica de Detroit no tenia distribució aquí però l’any 1966 va triomfar a nivell mondial Reach out I'll be there. un dels seus millors temes. La RCA de Madrid va aconseguir els drets i es va fer popular amb el títol de "Extiende tus brazos".
Els Four Tops no acceptaren la decisió de Motown de deixar Detroit per Los Ángeles. Van passar a ABC-Dunhill i després a Casablanca Records. Tornarien a la Motown l’any 1983. L’any 1987 deixarien de nou la Motown i van pasar a Arista Records. A banda d’un disc nadalenc de 1995, van continar fent directes amb diversos músics per les diferents baixes. Stubbs va sortir a diverses pel·lícules i sèries de televisió. Amb la seva mort, desapareix un dels cantants dels seixanta que millor van expressar el drama de l’amor embolcallat per uns arranjaments musical únics. Dels originaris Four Tops ja només queda viu Abdul Fakir que al desembre d’aquest 2008 farà 73 anys.
Ha mort Alton Elllis, un mestre del rocksteady, als setanta anys a Londres
Alton Ellis va morir el passat 10 d'octubre a Londres, víctima d'un càncer. Ellis tenia setanta anys i se’l considerava un desl creadors del rocksteady, estil on va brillar amb llum pròpia durant una llarga i fructífera trajectoria que s’iniciava a finals dels cinquanta a Jamaica.
Alton Nehemiah Ellis va nàixer a Trench Town, a Kingston (Jamaica), l'1 de setembre de 1938. Va començar e enregistrar cap a l’any 1959 i el seu primer single per a Coxsone es titulava Muriel. Després vindria un nou èxit de nom My heaven. També formaria un trio anomenat The Flames per a acomanyar-lo. Estava integrat pel seu germà Leslie Ellis, David ("Bebé G") Gordon, i un tipus de nom Ronnie. Segons diuen Alton era tot el contrari de Bob Marley que llavors s’interessava molt per les bandes de joves armats que dominaven els carrers i eren coneguts com rude boys. En canvi, Ellis va fer temes que criticaven l’estil de vida d’aquells joves com per exemple cançons titulades The Preacher, Cry tough, Dance crasher, Don't trouble people o Blessings of love. Ellis també va provar de cantar R&B i fin i tot va fer soul durantu na estada anys després al Canadà però se’l recordarà sobretot pe la seva contribució al rocksteady amb temes molt coneguts com Get ready-rock steady. Ell mateix va dir: "Vaig ser jo qui va inventar el Rock Steady. Estava de gira amb Byron Lee al voltant de Jamaica. Jo Jo Bennett obria cada xou dient "People, get ready, for this is rock steady" (Gent, preparint-se, perquè això és rock steady) i això em va donar la idea per a la cançó "Get ready-rock steady". Encara que anys endarrere ell mateix li va dir a un periodista anomenat Al Crosdale: "una nit estàvem a l'estudi i el baixista, Lloyd Brevett, no va aparèixer. Llavors Jackie Mittoo va haver de tocar el baix amb la mà esquerra al piano. Però ell no podia mantenir-lo a un ritme ràpid i tots van pensar que la línia era molt fresca i agradable. Així va sorgir el nou estil”. 
Durant el larg de la seva vida va tenir diversos èxits fins i tot amb cançons d’amor com I'm still in love o altres amb una forta càrrega social com Back to Africa. L’any 1972 s’instal·laria al Regne Unit, on va tenir molts de seguidors sobretot pel seu àlbum de debut, Mr. Soul of Jamaica.A Londres va obrir una tenda de discos, batejada igual que la seva discogràfica: Alltone Records. Un dels seus temes Mad mad (1967) fou aprofitat per nombrosos artistes de ragga i hip-hop.
Ens deixa el teclista de Pink Floyd, Rick Wright als 65 anys d'edat
Rick Wright va morir a Londres el 15 de setembre de 2008 víctima d'un càncer que li va treure la vida de forma molt ràpida. Fou el teclista dels Pink Floyd des dels seus inicis com a Sigma 6 l'any 1964. Va tenir molts problemes personals amb Roger Waters des de finals dels setanta i va abandonar el grup encara que hi col.laboraria després sobretot a l'etapa de David Gilmour com a líder.
Richard William Wright va nàixer el 28 de juliol de 1943 a Hatch End, Londres i va morir el 15 de setembre de 2008 a Londres víctima del càncer. Va tocar els teclats amb els Pink Floyd. El primer grup, embrió dels Pink Floyd, es va dir Sigma 6 i l'any 1964 estava format per Richard, Roger Waters, Nick Mason i Bob Klose.A la Cambridge High School Syd Barret va conèixer a Roger Waters, dos anys més gran que ell. Allà també va conèixer a David Gilmour, que més el substituiria a la banda. Roger Waters, conscient del talent de Syd Barrett, el va invitar a unir-se al grup The Abdabs abans Sigma 6. Bob Klose va deixar el grup per problemes amb Syd. El primer preferia el jazz i el segon el blues.
L’any 1967 van signar amb EMI, que va publicar el seu primer single: Arnold Layne, obra de Syd Barrett. El segon single de la banda See Emily Play va suposar un enorme èxit. Llavors van gravar el seu primer LP: The Piper at the Gates of Dawn. L’any 1975 l'àlbum Wish You Were Here va ser un homenatge del grup al seu fundador, que per llavors es mantenia en un tancat ostracisme, allunyat de la premsa i de l'escena del rock.
La resta del grup van seguir la seva imparable carrera d'èxits, entre baralles internes i amb construccions melòdiques i simfòniques de primer ordre com el famós The Wall, obra de Roger de 1979 així com The Final Cup de 1983 que fou el darrer àlbum que fabricaria. Richard va deixar el grup de 1979 a 1987 per dedicarse a la seva carrera en solitari i arran dels enormes probeles personals amb Roger. Rick amb Dave Harris ex 10cc va formar un grup l'any 1984 anomenat Zee amb un disc Identity. Anys més tard col.laboraria amb David Gilmour i en solitari va arribar a editar dos àlbums Wet dream (1978) i Broken China (1996).
Roger Waters marxaria dels Pink Floyd l'any 1985 per començar una carrera en directe que cada cop s'ha anat apropant més a treure-li rendiment a la memòria dels Pink Floyd. Després de 24 anys sense tocar junts tots els membres menys Barret es reunirien el 2 de juliol de 2005 al Hyde Park per tocar al Live 8 Festival de Bob Geldof però sense la intenció de repetir l'experiència, fet que ara amb la mort de Wright ja és impossible.
Ha mort Jez Bird, cantant del grup dels vuitanta The Lambrettas
Jez Bird, membre fundador dels Lambrettas, un grup de Brighton del que era el seu cantant i guitarrista, va morir el 27 d’agost de 2008 als cinquanta anys d’edat víctima del càncer. Els Lambretttas fou una banda que es pot incloure dintre de la fornada de grups britànics mod revival 79 tot i que alguns mods, bé sigui pel nom massa explícit, pels tratges de color vermell que portava Jez o per la música mescla d'un pop ballable i ska upbeat, mai els van apreciar com es mereixien.
Els Lambrettas (1978-1982) es van formar a Brighton amb el difunt Jez Bird a la veu i guitarra, Doug Sanders, guitarra i veu, Mark Ellis al bax i Steve Bray batería, després substituït per Paul Wincer. L’any 1979 van signar pel segell d'Elton John, Rocket Records i després d'un single amb no gaire èxit, “Go Steady”, van entrar a les llistes britàniques amb la seva versió del “Poison Ivy” de Leiber i Stoller. Aquesta cançó ja havia estat versionada per altres grups com Coasters i els mateixos Rolling Stones tot i que a la seva li posen uns tocs jamaicans amb arranjaments de metall que la fan diferent i atractiva. Després vindrien altres singles molt recordats com “D–a–a–ance” o “Another Day (Another Girl)” que també van entrar en llistes. Aquesta última (originalment titulada “Page Three”) criticava el costum del rotatiu The Sun de publicar fotos de dones en topless a la pàgina tres, i va guanyar certa notorietat quan el diari va amenaçar amb accions legals. 
El seu Lp de debut, publicat l’any 1980 es titularia “Beat Boys in the Jet Age” i recopilava els primers singles i altres cançons. L’any 1981 van editar el seu segon àlbum “Ambience” amb una nova formació i van obtneir alguns fracassos comercials quan cercaren un públic més ampli dels seguidors mods. La banda es va dissoldre l’any 1982, després de publicar el single “Somebody To Love” (Jefferson Airplane) i fer el seu últim concert a Londres, el 14 d'abril d'aquell any. A mitjans dels vuitanta es va publicar el recopilatori “Kick Start” i, als noranta, Bird va reunir el grup per tocar a petites sales i gravar diverses maquetes per a un nou àlbum que no ha vist la llum. Els Lambrettas van tocar el mes de novembre de 1981 a la sala la Carolina de Madrid. Un doble Cd de 1998 titulat The Defintive Collection: Beat Boys in the jet age (Castle Communications) recull gran part de la seva obra i el seu primer àlbum. Jez Bird havia nascut l’any 1957 i residia a Lewes, East Sussex (Anglaterra). va morir vícitma del càncer el el 27 d’agost de 2008. Juan José Sánchez-Campins, baixista de los Relámpagos, ha mort als 63 anys
Aquest passat dia 23 d'agost de 2008 va morir a l’edat de 63 anys, a Alcorcón (Madrid), Juan José Sánchez-Campins, baixista i membre fundador del grup Los Relámpagos. Aquesta banda de rock instrumental, formada l’any 1961, fou especialista en fer versions instrumentals de temes tradicionals, cinematogràfics i de música clàssica. Del seu repertori destaquen cançons i adaptacions com Nit de Llampecs, La Danza del Fuego, la Santa Espina o el conegut tema de surf, Misirlou de Nick Dale.
Estudiantes, Pekenikes, Jets, Sónor i Relámpagos foren els grups més destacats del rock instrumental de l’Estat espanyol entre finals dels cinquanta i tota la dècada dels seixanta. Los Relámpagos van començar amb la decisió conjunta de fer música de José Luís Armenteros, guitarrista de "Los Morgans", i Pablo Herrero, organista de "Los Tigres". Es van conìexer a un concert i després van coincidir al programa de ràdio "Rueda la Bola" amb Juan, Ignacio i Ricardo, també de "Los Tigres". Al setembre de 1961 creen "Dick y Los Relámpagos", nom escollit a una assaig dintre en d’una botiga de queviures i a mode d’homenatge a un dels seus grups preferits "Johnny and the Hurricanes". Tot i les dificultats per comprar instruments (el primer amplificador fou un altaveu de revetlla dins d'una caixa buida de figues), fan les seves primeres actuacions i a un Club coneixen al cantant Mike Rios amb el qual eventualment graven dues vegades. Després coneixen a un molt jove Júnior en una altra actuació en la qual apareixia per primera vegada en un escenari en Torrrejón d'Ardoz i van col.laobrar també amb Juan Pardo . Al setembre de 1962 graven la seva primera maqueta i amb Philips enregistren el seu primer EP, "Los Víkingos" que fou tot un èxit. Llavors es van escurçar el seu nom a Los Relámpagos amb la formació de José Luís Armenteros, guitarra, Pablo Herrero, orgue, i els germans Juanjo i Ignacio Sánchez -Campins amb el baix i la guitrarra, més Ricardo López Fuster a la bateria. Ricardo provenia d'una coneguda família de músics clàssics els quals no van entendre la modernització del seu fill. Començava la carrera d’un gran grup que s’iniciava en el camí del trèmolo i seguint l’estil dels Shadows
El segon dels set EP enregistrats en total, s'obre amb "El Twist de los Siete Hermanos", una versió rítmica del "Lamento" de la pel·lícula "Set Núvies per a Set Germans". El tercer incloïa "Baby Elephant Walk" de la pel·lícula "Hatari". Els Relampagos eren aficionats a les grans pel·lícules i solien fer temes amb clares referències o versions. També els encantava fer adaptacions de partitures d'Albéniz o Rodrigo. A part de les seves melodies originals, van prendre temes i melodies tradicionals sempre recolzades per l'òrgan de Pablo Herrero. L’any 1965 i següents, van gravar una sèrie de cançons populars amb un arranjament rítmic de sardana com "Nit de Llampecs" així com "La Danza del Fuego", "Misirlou", o "Nocturno". Ja a Novola, el segell modern de Safir, van triomfar també aquell 1965 amb Dos Cruces.
Durant la resta dels 60 van continuar produint música al seu estil únic, combinant elements de folklore amb clàssics de rock instrumental creant o recreant cançons com "Albada Gallega", o "La Santa Espina" són excel·lents exemples del seu estil. L’any 1969 comencen un projecte anomenat "Pàgines Musicals de la Història d'Espanya", un viatge musical de l'edat mitjana i antiga d'Espanya amb cançons com "Anibal", "Covadonga" o "Abderraman".
primers treballs fou uina versió de Misirlou, el clàssic de 1963 del guitarrista californià Dick Dale & The Del-Tones, sí efectivament banda sonora de Pulp Fiction. Els germans Sánchez-Campins van reprendre el nom del grup a partir de 1990, amb altres músics, gravant per a petites companyies. L’any 2001 van enregistrar l’àlbum Ayer, Hoy y Siempre amb temes nous, obra dels dos germans i versions al pur estil del grup.
Ens deixa Johnny Moore, trompetista dels Skatalites
Amb el sobrenom de Dizzy pels seus solos de trompeta tan especials, havia nascut el 5 d'octubre de 1938. Fou membre fundador dels Skatalites, i va morir el dia 16 d'agost a causa d'un càncer de còlon.
John Arlington Moore, més conegut com Johnny Dizzy Moore va nàixer el 5 d'octubre de 1938 i ha mort el 17 d'agost de 2008 víctima del càncer de colon. Brillant trompetista conegut per Dizzy pels seus grans solos que impressionaven tan als seguidros dels sons jamiacans com del pur jazz, fou un dels membres fundadors dels Skatalites, mític grup d´ska jamaicà (pràcticament van ser els inventors d´aquest estil). Durant els setanta va viure als Estats Units però als vuitanta va tornar a Jamaica ja amb la salut delicada. Les seves darreres gires abans de reritar-se les va passar conjuntes amb el seu amic Bunny Wailer. Els Skatalites van durar tant sols 14 mesos, de 1963 a 1965, però van ser força creatius i innovadors. Els membres originals foren Don Drummond (trombonista), Tommy McCook (saxo tenor i flauta), Roland Alfonso (saxo tenor), Lester Sterling (saxo alt), "Dizzy Johny" Moore (trompeta), Lloyd Brevet (baix) Lloyd Knnibb (bateria), Jackie Mittoo (piano i orgue), i Jah Jerry Haines (Guitarra).
El nom del grup és una mescla de The Satellites i Ska. Segons diuen, el terme ska es va inventar arran del malnom del baixista Cluet "Skavoovie" Johnson encara que hi ha qui també assegura que fou creat arran del soroll que produïa una de les guitarres quan la feien sonar: una mena de ska, ska, ska... The Skatalites van tornar sense alguns dels seus membres originals l´any 1983 amb forces renovades i superant la llegenda. Ja no estan entre nosaltres ni Don ni Jackie Mittoo ni els saxos Tommy McCook i Roland Alphonso ni el guitarrista Jah Jerry.
La formació actual està integrada per Lloyd Knibbs (bateria), Doreen Shaffer (veus), Lester "Ska" Sterling (saxo), Karl "Cannonball" Bryan (saxo), Vin Gordon (trombó), Devon James (guitarra), Ken Stewart (teclats), Kevin Batchelor (trompeta) i Val Douglas (baix). Després de 43 anys de carrera, la mítica banda encara conserva a dos dels seus fundadors, Lloyd Knibbs i Lester Sterling. El 30 de juny de 2007 tocaren a Reus. El 8 de maig de 2008 actuaren a la Faktoria d'Arts (Terrassa), el 9 de maig a les festes de Lleida i el 10 de maig a la festa de l'espàrrec verd a Huétor Tájar (Granada). Després van tocar el 15 d'agost a Gernika.
Isaac Hayes, una llegenda d'Stax mor, als 65 anys a casa seva
Isaac Hayes va morir el 10 d'agost de 2008 a casa seva, a Memphis. Fou trobat per la seva dona i una cosina d'ella al terra del dormitori ja mort, amb tota probabilitat, per causes naturals. Durant la seva impressionant carrera, iniciada a la dècada dels seixanta, ha estat un brillant compositor, cantant, actor i productor de prestigi de la música negra. Inventor del soul simfònic, fou un dels creadors del so de Memphis, del subgènere de la blaxploitation i un dels primers cantants de soul a endirnsar-se en el món del rap.
Isaac Hayes va nàixer a Covington, Tennessee, el 20 d'agost de 1942. Compositor, cantant, actor i productor nord-americà, ha estat i és una de les llegendes de la companyia Stax, del soul, el funk i la música negra i les reivindicacions socials en general.
És autor d'himnes com Soul Man, inventor del soul simfònic amb Hot Buttered Soul (1969) i primer afroamericà a rebre un Oscar a la millor banda sonora per la pel·lícula Shaft (1971), que inaugurava el subgènere de la blaxploitation. Fou el creador del so Memphis, allà pels anys 70, i un dels primers a endinsar-se en el món del rap.
Isaac Hayes va participar al famós festival de Wattstax 1972, gran concert de música dels artistes afroamericans més destacats d’aquella època. Fou un concert realitzat al Coliseu de Los Ángeles, l'agost de 1972. Aquest festival va tenir una gran importància dins de la història de la música soul, ja que foren presents altres destacats per a aquella època com Rufus Thomas, entre d'altres. Isaac Hayes va interpretar amb la seva banda el tema de la pel·lícula "Shaft" (1971) i l'ovació va ser gran.
Isaac Hayes va morir el 10 d'agost de 2008 a casa seva, a Memphis. Fou trobat per la seva dona i una cosina d'ella al terra del dormitori ja mort, amb tota probabilitat, per causes naturals.
Al maig va morir Jimmy McGriff, mestre soul jazz del Hammond
El 24 de maig de 2008 va morir un dels més grans instrumentistes de l'orgue Hammond, Jimmy McGriff a l'edat de 72 anys. Dominava diversos instruments i estils com el blues, el soul , el R&B o el jazz. Els seus àlbums més ben considerats els va enregistrar de 1962 a 1965 per a la Sue records i durant tora la seva carrera artística no va parar d'investigar en molts registres musicals amb molta originalitat i creativitat.
Un 3 d'abril de 1936 va nàixer l´organista de soul i jazz, James Harrell McGriff, Jr., més conegut com Jimmy Mcgriff a Philadèlphia (EUA). Jimmy fou un dels mestres del Hammond B-3 principalment durant la dècada dels seixanta, tant de jazz, R&B o el soul. Sabia tocar el vibràfon, el piano, la bateria, i el seu primer instrument va ser el baix tot i que el va deixar per passar-se a l'orgue després de veure en directe a un local, el Candem, de Nova Jersey al gran Richard "Groove" Holmes El seu estil era una referència indiscutible, absolutament divertit i creatiu. Jimmy McGriff adquireix el seu primer Hammond B-3 en l'any 1.956 i va tardar 6 mesos a aprendre a tocar-lo, no obstant això i per tenir coneixements musicals més profunds decideix ingressar en la Juilliard School Of Music de New York i en el Conservatori de música de Philadelphia. A tot això cal afegir les classes particulars d'amics músics com Milt Buckner, Sonny Gatewood o Jimmy Smith. Les influències musicals de Jimmy McGriff s'orienten bàsicament a músics que també toquen l'òrgan o el piano, així cap citar com influències musicals a l'organista Milt Buckner o als pianistes Howard Whaley i Austin Mitchell; però sense cap mena de dubte serà The Eastern Star Baptist Church, a la ciutat de Philadelphia, la institució que més influència va tenir en el músic.
Els seus àlbums més recordats els va enregistrar per a la Sue records de 1962 a 1965 com per exmeple un de 1963 titulat At The Apollo Live. Va anar a la guerra de Corea, va ser Policia a Philadelphia sense oblidar la seva carrera com a músic que va decantar de cara a acompanyar estrelles com Carmen McRae i sobretot Big Maybelle. En els seus darrers anys musicals va col.laborar amb Hank Crawford, David “Fathead” Newman i Eric Alexander, i va enregistrar el seu darrer treball discogràfic l'any 2006 amb el títol “Live At Smoke“. Jimmy McGriff va gravar com a solista més de 100 treballs discogràfics i quan li preguntaven qui era el mestre del hammond, contestava que el seu amic Jimmy Smith. Va morir el 24 de maig de 2008 al Voorhees Center Genesis a l'estat de New Jersey, patia una esclerosi múltiple.
Ha mort Bo Diddley, "The originator", un mestre del rock & roll
Bo Diddley va morir el dia 2 de juny de 2008 a casa seva a Archer, Florida, a l'edat de 79 anys arran d'una aturada cardíaca. La seva trajectòria artística ha influenciat a molts músics des de la dècada dels seixanta fins l'actualitat. Encara tocava però al maig de 2007 va patir una apoplexia durant un concert.
Bo Diddley va nàixer el 30 de desembre de 1928 i va morir el 2 de juny de 2008. Fou un compositor, cantant i guitarrista americà que ha tingut una gran influència al rock and roll creador de ritmes bàsics amb un so dur i afilat de la seva guitarra. Per això té el sobre nom de "The Originator" (L'Autor).
Va nàixer a una granja cotonera a Mississipi amb el nom de Otha Elles Bates. El nom artístic de Bo Diddley, ve a significar en argot alguna cosa així com "res de res". Una altra font diu que el nom vindria d'un sobrenom de la seva època de boxejador. El nom també es lliga a l'arc de diddley (diddley bow en anglès), un instrument de corda usat als camps del sud, principalment pels músics negres.
L’any 1933 va anar a viure a Chicago. La seva germana li va regalar una guitarra, i va rebre lliçons d'aquest instrument i de violí. Va començar l’any 1951 tocant als carrers, els mercats i al 708, un famós club de l'època. La seva oportunitat vindria de mans de la Chess Records de Chicago, una filial de la Checker Records. L’any 1955 gravaria el seu primer disc amb dos temes: Bo Diddley i I'm a man. Més tard l'acompanyarien la seva germanastra, "La Duquessa", a la segona guitarra, Billy Boy Arnold a l'harmònica, Franz Kirkland o Clifton James a la bateria; Otis Spann al piano i Jerome Green amb les maraques i veu acompanyant.
El seu estil beat ha estat utilitzat per molts altres importants artistes a diferents cançons, com a Willie and the Hand Jive de Johnny Otis, la versió en viu de She's the One de Bruce Springsteen, Desire de U2 i Not Fade Away de Buddy Holly així com temes menys coneguts com el Callin' All Cows dels Blues Rockers.
El ritme és molt important en la música de Bo Diddley. Amb freqüència, les seves cançons (com per exemple Hey Bo Diddley i Who Do You Love? no tenen cap canvi d'acord; és a dir, els músics toquen el mateix acord durant tot el tema, de manera que l'entusiasme és creat pel propi ritme, més que per l'harmonia. Les lletres de les seves composicions són sovint enginyoses i humorístiques adaptacions de temes de la música tradicional. Entre les seves cançons podem destacar, a més de les ja esmentades, Diddley Daddy, Pretty thing (1955); Who do you love, Before you acuse me (1956); Mona oh yeah (1957); Say man (1958); Roadrunner (1959); Cadillac (1960); I can tell, you can't jugde a book by the cover (1961).
A més de les moltes cançons que va compondre per a si mateix, va escriure Love Is Strange per a Mickey i Sylvia sota pseudònim, una cançó considerada com a pionera de la música pop.
El seu instrument, amb marca registrada, és la guitarra square-bodied que ell mateix va desenvolupar i amb la qual ha tocat a milers de concerts anuals.
Tant músics com grups han realitzat amb freqüència versions de les seves pròpies cançons. Com The Animals, que van gravar The Story of Bo Diddley, The Who i The Yardbirds que van gravar I'm a Man i The Woolies i George Thorogood que assolarien un èxit amb Who Do You Love, tema que també seria utilitzat per la banda Quicksilver Messenger Service i que era un dels favorits als concerts de The Doors. El grup The Jesus and Mary Chain també va realitzar una gravació titulada Bo Diddley is Jesus com tribut a la seva persona, com també van fer molts més autors i grups.
Diddley va patir una apoplexia durant un concert a Iowa el maig de 2007 i va ser hospitalitzat en Omaha, Nebraska. L'agost passat va patir un atac al cor. Els oficis per la seva mort tindran lloc el cap de setmana del 7 i 8 de juny.
Ens deixa Al Wilson, tota una estrella del northern soul
Al Wilson va morir als 69 anys d'edat a Califòrnia el 21 d'abril de 2008 a conseqüència de problemes renals. Fou tota una estrella del northern soul amb èxits com Show and Tell.
Al Wilson va nàixer un 19 de juny de 1939 a Meridian, Mississipi (EEUU) i va morir per problemes renals el 21 d'abril de 2008 a un hospital de Fontana a 50 milles de los Angeles de Califòrnia. De ben petit ja cantava professionalment i a l’edat de 12 anys ja dirigia un quartet i cantava al cor de l’Església. Acabats els estudis primaris, va viatjar amb el grup de Johnny Harri and The Statesmen. Va estar a l’exèrcit dos anys i es va instal.lar a Los Angeles on actuà pels clubs com a cantant R&B. L’any 1966 signa un contracta amb el productor Marc Gordon que el relaciona amb Johnny Rivers. Después d’alguns èxits de música soul com Do What you Gotta Do, o The Snake (1968), va desaparèixer fins l’any 1973 a partir del qual té nous èxits com Show and Tell (1974) i es converteix en tota una estrella revindicada pels seguidors del northern soul.Mike Smith, teclista i veu dels Dave Clark Five
Mike Smith va morir a conseqüpència d'una infecció pulmonar el passat 28 de febrer de 2008 a l'edat de 64 anys. Fou el teclista dels Dave Clarck Five, un gran grup beat dels seixanta amb èxits com Glad All Over de 1963.
Mike va nàixer el 6 de desembre de 1943 a Edmonton (Londres) i va morir a Aylesbury, Buckinghamshire el 28 de febrer de 2008 a conseqüència d'una infecció pulmonar . Havia residit molt temps a España on havia patit un greu accident domèstic que li va causar danys a la seva medul·la espinal. Mike també es va dedicar a la producció.
Els Dave Clark Five es van crear a Tottenham (UK) l’any 1962 com a quintet format pel bateria i cantant Dave Clark, Mike Smith (teclista i veu), Lenny Davidson (guitarra), Rick Huxley (baix) i l'esmentat Dennis Payton (saxo). El seu primer single es llança l’any 1963, era una versió del tema Do You Love Me. No tenen gaire èxit, però el seu següent senzill Glad All Over, 
editat al mes de desembre de 1963, arriba al número 1 a Inglaterra. La llista d’èxits que assoliren durant 1964 i 1965 és impressionant: Can't You See That She's Mini, Bits And Pieces i Because en 1964, Over and Over (Número 1 a Estats Units), Catch Us If You Can i Come Home l’any 1965. També 1965 van protagonitzar una pel·lícula titulada Having a Wild Weekend,
Durant 1967 i amb la psicodèlia, els èxits dels Dave Clark no van disminuir amb temes com Everybody Knows i You Got It What It Takes. L’any 1968 fan un petit gir al seu estil amb un senzill anomenat The Red Balloon, un tema molt elaborat. L’any 1969 segueixen amb els seus triomfs Good Old Rock'roll, Put a Little Love In Your Heart i sobretot Everybody Get Together, fantàstics temes pop. L’any 1970 el grup se separa i el seu darrer senzill va ser Here Comes Summer un tema molt Beach Boys.
Buddy Miles, baterista de blues i membre del Gitanos de Hendrix
El 26 de febrer de 2008 va morir Buddy Miles, gran baterista de blues rock que va treballar amb Jimi Hendrix a la Band of Gypsis. Molts dels seus conceptes musicals i temàtics van influir a la carrera de Jimi com per exemple la banda Buddy Miles Express (Hendrix va utilitzar el seu nom més Experience) o el disc Electric Church de títol anterior a l'Electric Ladyland, obra del rei esquerrà del blues rock psicodèlic en el que també va participar el desaparegut Buddy.
George “Buddy” Miles va nàixer el 5 de setembre de 1947 a North Omaha i ha mort el 26 de febrer de 2008 a Austin (Texas). Fou un vocalista i baterista de blues que va començar la seva carrera amb els Bepops, el grup del seu pare que havia tocat el contrabaix amb Duke Ellington o Charlie Parker entre altres. L’any 1967 forma l’Electric Flag amb el guitarrista Mike Bloomfield i el vocalista Nick Gravenites. Després crearia una altra banda de blues rock anomenada Buddy Miles Express. Amb aquesta banda trauria un Lp dos anys després titulat Electric Church produït per Jimi Hendrix. Diuen que el nom del grup i del disc del Buddy influiria a Jimi per utilitzar el terme de l’Experience i Electric Ladyland amb el que també va col.laborar Miles. Justament, Buddy acabaria tocant amb la Band of Gypsys de Jimi amb Billy Cox al baix.
Joe Gibbs, conegut productor de música jamaicana
Joe Gibbs, de nom Joel A. Gibson va nàixer l’any 1943 a Montego Bay (Jamaica) i va morir el 21 de febrer de 2008 arran d’un atac de cor. Fou un conegut productor de música jamaicana que va treballar amb molts grups com els Pioneers, els Ethiopians i molts més. Se’l considera un dels màxims responsables de la internacionalització del reggae entre finals dels seixanta i principis del setanta.
Joe Gibbs va debutar com a productor l’any 1966 amb la creació de 4 segells discogràfics com eren Jogib, Amalgamated, Testimony i Pressure Beat, amb l’ajut de Bunny Lee. Fou l’època del rocksteady i un dels primers temes que van enregisterar fou el Hold Them de Roy Shirley. Tots aquests segells foren distribuïts l’any 1968 a Europa per Trojan Records amb artistes destacats com Roy Shirley, Peter Tosh, The Pioneers o Nicky Thomas, entre molts més. Rod Allen dels Fortunes, autors de la mítica Caroline de 1964
El passat 10 de gener de 2008 moria Rod Allen a casa seva a Coventry, víctima del càncer de fetge que li havien diagnosticat dos mesos abans. Fou el baixista i cantant del grup de beat, The Fortunes, encara actius i autors de la coneguda cançó Caroline de 1964, emblema de la ràdio pirata que portava aquest nom.
Va formar part del grup de beat The Fortunes. Aquesta banda es va crear a Birmingham també per Barry Pritchard, guitarra, Glen Dale a la guitarra i veus, David Carr als teclats i Abdy Brown a la bateria. Abans es deien The Cliftones i foren fitxats per la Decca. El seu primer gran èxit fou Caroline de 1964 que fou radiada amb insistència per la coneguda ràdio pirata, Ràdio Caroline que emetia des del mar fora de les aigües jurisdiccionals britàniques. Abans havia composat temes com Summertime, Summertime. Després van fer altres cançons com I Like the look of you o Look homeward Angel que no van tenir gaire èxit, cosa que si van aconseguir l’any 1965 amb You’ve got your troubles o Here it comes again. Aquell mateix any van traure el seu primer Lp, The Fortunes.
MOR DAVE DAY, BANJO DEL MONKS, UN GRUP DE POP ROCK DELS SEIXANTA
Dave Day, banjo del grup The Monks va patir un infart el diumenge dia 6 de gener que li va provocar una ferida massiva cerebral. Va morir a les 6:30 am quatre dies després, 10 de gener de 2008 a un centre Mèdic de Renton, Washington. Dave encara actuava amb el grup. The Monks són un grup de referència dels anys seixanta que cal reivindicar per la seva enorme aportació al món de la música i en especial al pop. Molts dels grups posteriors de la corrent anomenada com after punk o post punk han après de les seves aportacions estètiques i musicals.
The Monks és una formació de pop dels seixanta, encara activa, que podria considerar-se com una de les més creatives i revolucionàries. Molts anys després, als vuitanta i noranta gran quantitat de bandes de tot el món es van fixar en la seva indumentària, la seva música i la seva actitud per definir el que tots coneixem com l’after punk o també post.-punk. 
Aquests soldats de l'exèrcit nord-americà establerts a Alemanya, van començar a tocar l’any 1964. Interpretaven ritmes purs que en ocasions semblen tribals, sense plats, acompanyats d'un òrgan que aconsegueix introduir un cert aire diguem-li celestial però tocat des del profund infern. Tot plegat, resulta ser una de les músiques més estranyes però a la vegada més captivadores de la història del pop. Cal sumar-li també les lletres surrealistes de les cançons, el joc de veus de monjos embogits i un look impressionant per a l’època, caps rapats a l'estil abat, vestits de negre i cordes en lloc de corbates. Tot això, insistim a meitats dels anys seixanta!!! 
Del seu repertori destquen els temes dels seus singles com Complication, Oh, How To Do Now, I Can't Get Over You, Cuckoo, Love Can Tame The Wild, He Went Down To The Sea. El seu primer Lp es va dir Black Monk Time de 1965 i reeditat l’any 1994. Aquest passat 2007 van editar les primeres maquetes de la banda amb el títol de Demo Tapes, 1965' amb temes inèdits, versions i els ja clàssics. IKE TURNER, TOTA UNA FIGURA DEL SOUL I EL R&B
El passat 12 de desembre de 2007 va morir a casa seva a San Marcos (Califòrnia) Ike Turner el descobridor, però també un dels més grans malsons, de Tina Turner amb qui va estar casat fins que ella va decidir divorciar-se després de diversos episodis de maltractaments. Ike tenia 76 anys i la causa de la mort ha estat un enfisema. Fa poc encara tocava a festivals de jazz i blues.
Ike Wister Turner va nàixer el 5 de novembre de 1931 a Clarksdale (Mississippi). Va composar l’any 1951 el seu famós èxit Rocket 88 com a homenatge al cotxe Oldsmobile Rocket 88. Durant aquells anys era un reconegut músic de sessió i també productor fins que amb els seus The Kings of Rhythm troba a Saint Louis a una noia de 18 anys, Annie Mae Bullock, més coneguda com Tina. Dos anys després Tina era l'estrella del xou, passant-se a dir la formació Ike Turner & His Kings of Rhythm i definitivament Ike & Tina Turner. El duo va començar a triomfar a les llistes de vendes de 1960 amb l'hit A fool in love. Al llarg de la dècada i amb l'ajuda del productor Phil Spector, van aconseguir èxits com River deep mountain high. L’any 1971 van fer el tema Proud Mary, una versió de la banda Creedence Clearwater Revival. Tres anys després Tina va abandonar a Ike Turner a causa del seu comportament agressiu. Es van divorciar l’any 1976. Tina continuaria la seva carrera en solitari amb molt d’èxit i Ike, pràcticament desapareix fins a la dècada dels noranta en què torna a les seves arrels de soul i blues amb una banda, The Kings of Rhythm. Tina està actualment retirada i Ike encara feia gires per festivals de blues i jazz principalment. Segons alguns mitjans de comunicació, el representant de Tina ha manifestat que ella estava assabentada de la mort del seu ex marit però que no pensava fer cap comentari.
BOBBY BYRD, COMPOSITOR DEL SEX MACHINE DE JAMES BROWN
El passat 12 de setembre de 2007 va morir a Loganville, Geòrgia (Estats Units), Bobby Byrd als 73 anys d'edat . Va formar part del grup de R&B d’acompanyament de James Brown, The Famous Flames durant la dècada dels seixanta i després va seguir amb el padrí del soul com a vocalista d’acompanyament.
Bobby Byrd havia nascut el 15 d’agost de 1934 a Toccoa (Geòrgia) i fou el compositor dels grans èxits que va popularitzar james Brown com Get Up (i fell like being a) sex machines, Talkin ‘loud and sayin’ nothing, o I know you got soul. Va morir a conseqüència d’un càncer pulmonar. The Famous Flames, una banda de R&B, van acompanyar al padrí del soul, mort els nadals de 2006, fins a finals dels seixanta. Amb ells, Brown va aconseguir grans èxits com Please Please Please i altres de menors com Try me o Think. Després, Bobby va seguir amb ell duranta tots els setanta com a vocalista d’acompanyament.
HILLY KRISTAL, PROPIETARI DEL MÍTIC LOCAL CBGB, BRESSOL DEL PUNK NOVAIORQUÈS
CBGB & OMFUG es va inaugurar al desembre de 1973 i va tancar el 15 d’octubre de 2006 per la pressió immobiliària. Hilly Kristal fou el seu creador i gran impulsor nascut l’any 1932 i mort el passat dia 28 d’agost de 2007 a Nova York víctima del càncer de pulmó.
Aquest mític local estava ubicat a Nova York al 315 de Bowery, al Lower East Side de Manhattan. Les inicials signifiquen Country Bluegrass Blues pels estils que iniciaren els primers passos del club mentre que OMFUG vol dir Other Music For Uplifting Gourmandizers que és "Una altra música per a naixents consumidors". Abans, Hilly havia regentat un club de jazz on havia actuat Miles Davis, Manhattan Village Vanguard i després una hamburgueseria que va convertir en el CBGB. Actualment ecisteix una botiga de roba amb el mateix nom molt pop d'on era l'autèntic. 
El CBGB va tancar el 15 d'octubre del 2006 arran de la pressió immobiliària que va culminar en una disputa sobre els increments del lloguer que va provocar que el propietari del local, Hilly Kristal, perdés el contracte d'arrendament que tenia fa més de 30 anys. Els darrers concerts van còrrer a càrrec de Patti Smith i Debbie Harry, i una de les cançons finals fou la famosa Gloria de Patti alternada amb parts del Blitzkrieg Bop de los Ramones, TONY “MADCHESTER” WILSON, PERIODISTA I EMPRESSARI DISCOGRÀFIC
Tony Wilson, considerat un dels factotums del so Madchester, periodista, empressari discogràfic i promotor de concerts als seus mítics locals, va morir el passat 10 d’agost de 2007 a un hospital de Manchester a causa d’un atac del cor mentre era tractat d’un càncer de ronyó.
Anthony H. Wilson va nàixer a Salford, Anglaterra el 20 de febrer de 1950 i fou un famós periodista, manager i executiu discogràfic independent que va ajudar a crear el so “madchester”. Va morir el divendres 10 d'agost a causa d'un infart. Tenia 57 anys.Wilson va començar treballant als mitjans de comunicació a la dècada dels setanta amb un programa So It Goes a Granada TV on realitzava tota mena de reptes físics. El mes de juny de 1976 va estar present a un llegendari concert dels Sex Pistols al Manchester Lesser Free Trade on també assistiren altres famosos músics de la ciutat com Howard Devoto. Després del recital, el periodista va contracta als Pistols per presentar-los al seu programa, ocasió que es convertiria en la primera aparició del punk rock britànic a la televisió.
L’any 2002 la vida de Wilson fou l’eix principal del director Michael Winterbottom per relatar la història de Manchester, el seu so, la Joy Division i The Haçienda al seu film “24 Hour Party People“. Wilson fou interpretat per l'actor Steve Coogan. HUGH ATTWOOLL, BATERIA DE LA MÍTICA BANDA SOUL MOD, THE END
Hugh Attwooll, bateria dels The End, ens deixava aquest passat dia 12 de juny després de tres mesos de lluita contra un càncer de còlon. Magic Pop s’ha assabentat de la trista notícia gràcies a Guerssen Records amb qui aquest músic va mantenir una gran relació professional i d’amistat. The End es van formar a meitat dels seixanta de la mà de Bill Wyman, baixista dels Rolling Stones. Van tocar i enregistrar temes de blue-eyed soul durant un breu però intens període a l’Espanya ye yé.
L’origen dels End, un grup que va començar fent blue-eyed soul o música soul mod, el trobem a les mans de dos músics britànics: Colin Giffin, saxo tenor i guitarra, més Dave Brown, baixista. L’any 1964 tocaven a un grup de rock anomenat The Tuxedos que acompanyava al cantant Bobby Angelo. Després van canviar el nom pel de The Innocents i es van convertir en teloners dels Rolling Stones. Gràcies a això coneixen a Bill Wyman, baixista dels Rollings, que decideix produir el nou grup que formarien, The End. La resta de música a banda de Colin i Dave foren John Horton, saxo baríton, Nick Graham, teclats i guitarra, i Roger Groom a la bateria. Corria l‘any 1965 al final del qual, Hugh va substituir a Roger. 
L’any 1968 tornarien a Anglaterra on enregistren Shades of Orange, i Loving, Sacred, Loving que significarien els seus primers passos per la psicodèlia. A finals de la dècada també enregistrarien el seu primer Lp, Introspection per a Decca que fou editat l’any 1969, dos anys després d’enregistrar-lo, per mala gestió del manager dels Rollings, Allen Klein. Aquest àlbum arribava quan el públic ja gairebé no estava interessat per la psicodèlia i començava a triomfar el rock progressiu. LUTHER INGRAM, UN MESTRE DEL SOUTHERN SOUL
El cantant i compositor de soul, Luther Ingram va morir aquest passat dilluns dia 19 de març a hospital de Belleville, Illinois (Estats Units), a conseqüència d'una aturada cardíaca. Havia nascut el 30 de novembre de 1937 a Jackson, Tennesee.
Conegut pel tema If Loving You Is Wrong (I Don't Want to Be Right) de 1972, va col.laborar amb Ike Turner, fou company d’habitació de Jimi Hendrix a Nova York i va actuar amb Isaac Hayes. Va començar a escriure música i a cantar de ben nen, a un grup format amb els seus germans després que la seva família es va mudar a Alton, Illinois, l’any 1947.Durant cinc anys va gravar amb la discogràfica Stax, de Memphis, Tennesee, durant la seva època de més èxit. L’any 1971, Ingram i el compositor i intèrpret Mack Rice van escriure Respect Yourself per al grup Staple Singers, que es va convertir en el major èxit per a la Stax.
If Loving You Is Wrong (I Don't Want to Be Right) fou número u a les llistes de popularitat de la revista Billboard, a la categoria de R&B, i després va ser novament d'èxit en la veu de Barbara Mandrell. La seva trajectòria musical va continuar amb enregistraments durant tota la dècada dels vuitanta i amb concerts fins a meitat dels noranta. El seu darrer treball gravat portava per nom I like the Feeling de 1991.
JAMES BROWN, EL PADRÍ DEL SOUL
Va ingressat el dia 24 de desembre de 2006 a un Hospital d'Atlanta a causa d'una neumonia molt forta i un dia després va morir.
James Brown va morir a l'1'45 hores (7'45 hora d'aquí) el dia 25 de desembre a l'Emory Crawford Long Hospital d'Atlanta (Georgia) després d'haver ingressat aconseqüència d'una neumonia. Al seu costat es trobava el músic i amic personal, Charles Bobbit.
James Joseph Brown, el "padrí del Soul" va nàixer l´any 1933 a Barnwell (Carolina del Sud) en plena depressió econòmica americana. La seva família era molt pobra i ell, de molt jove, va tenir que guanyar-se la vida al carrer cantant, netejant sabates o cometen delictes com el que el va portar al calabós per assalt a mà armada quan tenia 16 anys. Després de la presó i arran de les coneixences que fa, primer ho intenta al món de l’esport, boxa i beisbol, però una lesió el fa desistir.
AHMET ERTEGUN, UN DELS FUNDADORS DE LA MÍTICA ATLANTIC RECORDS
Ahmet Ertegun tenia 83 anys i havia patit una lesió cerebral després d'una caiguda durant un concert dels Rolling Stones el dia 29 d'octubre de 2006. Va moprir el 14 de desembre de 2006.
Ahmet Ertegun va nàixer el 31 de juliol de 1923 i va morir el 14 de desembre de 2006. Músic i empresari nord-americà d'origen turc, fou el fundador la companyia discogràfica Atlantic Records. Ertegun va impulsar les carreres de Ray Charles, Aretha Franklin, Otis Redding, Wilson Pickett, Charlie Mingus, John Coltrane i Ornette Coleman, Led Zeppelin, Phil Collins, Nash & Young i fins i tot el grup suec Abba. Atlantic va ser absorbit l’any 1984 per Warner Music. Ertegun i Herb Abramson van fundar la companyia l’any 1947. Inicialment es va crear com una etiqueta de jazz, però afviat es va desplaçar-se cap al rythm & blues. A principis de la dècada del 1950 la companyia comptava ja amb un gran nombre d'artistes històrics com Ruth Brown, Joe Turner, Lavern Baker, The Drifters, Ray Charles, The Coasters...
L’any 1953, Jerry Wexler va entrar a formar part de la companyia. Amb les seves expectatives i relacions va començar una nova era per a la companyia. A principis dels seixanta van promoure el southern soul i durant tota aquesta època van utilitzar els estudis de gravació Fame Studios i els reconeguts Muscle Shoals Sound Studios. La seva més gran estrella fou Aretha Franklin, així com el descobriment de Wilson Pickett o Joe Tex, més la destribució mitjançant de la filial Stax/Volt, de l’Otis Redding, Sam & Dave i Eddie Floyd.
A finals de la dàcada van venir els Led Zeppelin, Buffalo Springfield o The Rascals (després The Young Rascals). L’any 1967 la companyia va ser unificada amb Warner Bros i després va passar a formar part de l'imperi de Time Warners. Drexler va abandonar la companyia però Ertegun es va quedar.
La mort d’Ahmet es produeix després de la caiguda durant un concert dels Rolling Stones a Nova York els dia 29 d'octubre de 2006. Fou una actuació particular per celebrar el 60è aniversari de Bill Clinton.
RUTH BROWN, DIVA DEL R&B
El 17 de novembre de 2006 va morir a Henderson (Nevada), als 78 anys, Ruth Brown una de les veus més carismàtiques i lluitadores de la història del R&B nord-americà. El seu treball va influenciar a músics com Little Richard, Etta James i Aretha Franklin.
Ruth Alston Weston, més coneguda com Ruth Brown, va nàixer a Portsmouth (Virgínia) el 12 de gener de 1928. Va començar a cantar de molt petita al cor de l'església que dirigia el seu pare. A finals de cinquanta va passar pel circuit de clubs i fou fitxada pel segell Atlantic on va enregistrar grans temes de R&B com 5-10-15 hours. Se la considera una de les primeres cantants d’aquest gènere i sobretot una de les primeres que va assolir l’èxit amb unes melodies que la majoria de vegades patien el racisme de l’època i no arribaven a triomfar si no és de la mà de veus blanques que les convertien en cançons pop. Durant el anys seixanta pràcticament va desaparèixer del panorama musical. Es va casar quatre vegades, va criar sola els seus dos fills, va treballar d'assistenta i també de conductora d'autobús. A meitat dels anys
setanta va tornar als escenaris fent jazz i una mica de cinema amb un paper a la pel.lícula Hairspray de John Waters. A banda del seu gran carisma com a artista, cal nomenar la seva lluita des de la Fundació Rhythm & Blues, per tal que companyies com Atlantic i altres paguessin els drets a desenes d'artistes. BILLY PRESTON, EL CINQUÈ BEATLE
Considerat el cinquè beatle, també va col·laborar amb els Rolling Stones i amb un bon grapat de les llegendes del soul. Va morir el 6 de juny per una complicació renal molt greu.
L'autor i intèrpret de soul, Billy Preston va nàixer el 2 de setembre de 1946 a Houston (Texas) i va morir el dia 6 de juny de 2006 a l'edat de 59 anys a l'hospital de Scottsdale (Arizona), després d'estar ingressat en aquest centre en estat de coma des del mes de novembre de 2005.
Preston, compositor i teclista nord-americà conegut com el "cinquè beatle" per la seva col·laboració amb el grup de Liverpool, també va ser, posteriorment, teclista dels Rolling Stones. Billy va nàixer el 9 de setembre de 1946 a Houston (Texas) i la seva mort s'ha produït per una complicació renal fatal.
Preston va tocar a l'àlbum de 1970 Let It Be dels Beatles i va participar a les cançons I Want you (She's So Heavy) i Something del disc Abbey Road (1969). El músic i també lletrista estava adscrit al segell discogràfic dels Beatles, Apple, amb el qual va publicar l'any 1969 el seu primer disc, That's the Way God Planned It, i un senzill amb el mateix nom produït pel propi George Harrison. La seva col·laboració amb el grup va començar al 1969 gràcies a Harrison, que el va contractar per tocar a Let It Be.
Amb els Rolling Stones, Billy va participae als àlbums Sticky Fingers, Exiliï on Main Street, Goat Head Soup, It's Only Rock and Roll, i Black and Blue.
Després d'un període difícil en què va ser detingut acusat de frau als 80 i va rebre tractament per la seva addició a l'alcohol i a la cocaïna, l'any 1990 va fer una gira amb Eric Clapton. Va col·laborar també amb altres artistes com Aretha Franklin, els Jackson Five, Bob Dylan, Quincy Jones, Sam Cooke, Sammy Davis Jr, Red Hot Chili Peppers i Sly Stone.
En solitari va enregistrar 18 discos entre 1965 i 1995.
DESMOND DEKKER, GRAN INTÈRPRET D'SKA
El 25 de maig de 2006 va morir tot un mestre de l'ska, Desmond Dekker, una llegenda, un mite dels rude boys. Tenia 64 anys i no va poder superar un atac al cor quan es trobava a casa seva, a Surrey, al sud d'Anglaterra, on vivia des dels anys setanta.
Desmond Dacres, més conegut com Desmond Dekker, va nàixer el 16 de juliol de 1942 a Kingston (Jamaica). Era orfe i es guanyava la vida treballant de soldador. Les primeres cançons ska que va enregistrar, després d’insistir molt amb els managers de l'època, van ser Honour Your Mother and Father, cara A del primer single, més Madgie a la cara B. Era l´any 1963. Immediatament, el single es va convertir en un hit, però, Desmond va continuar sent soldador mentre enregistrava hits amb el grup vocal Four Aces. Durant una de les primeres sessions, amb els Aces, i la col·laboració dels Maytals, Desmond va gravar King of Ska. Cap a l’any 1966 la formació dels Four Aces es va reduir i el grup pasaria a dir-se Desmond Dekker and the Aces. A finals del 66 enregistren l´himne Rude-Boy per excel·lència 007 (Shanty Town). Després van venir altres èxits com Mother Young Gal, Rudy Got Soul, Rude Boy Train i Sabotaje entre alters. A finals del 68, Desmond treu Israelites, un tema que descriu la dura vida d’un treballador pobre, una cançó on despunta ja els primers detalls de l'estil reggae com a substitut del rocksteady.Desmond va viatjar a Anglaterra per promocionar el single, i decideix establir-se a Londres. Els Aces es dissolen.
A partir dels anys 70, diverses circumstàncies afecten a Desmond. Un tema cedit per Jimmy Cliff el porta al lloc nº 2 d’Anglaterra: You Can Get it if You Really Want. Fou el seu darrer gran exit. L’any 1971 el seu pare musical, Lelie Kong mor i aquest fet l´afecta moltíssim. Poc a poc passa a l’anonimat fins que la discogràfica britànica 2-Tone", responsable del resorgiment de l’Ska, recupera la seva música. Signa per al segell Stiff Records (el dels Madness) i treu el disc Black and Dekker, amb covers dels seus clàssics. L’any 1984,després de nombrosos problemes econòmics, la cort britànica declara la fallida del Desmond, però el mític segell Trojan llança el sensacional The Original Reggae Hitsound of Desmond Dekker i aconsegueixen recuperar el seu prestigi. L´any 1993 grava un disc de versions de clàssics de l’ska jamaicà titulat King of Kings, amb els Specials. La seva darrera actuacvió va tenir lloc el passat 11 de maig a la Universitat Metropolitana de Leeds I tenia previst actuar aques estiu a diversos llocs d’Europa.
Ens ha deixat Eddie Bo, un mestre del R&B i el funk
Eddie Bo fou un gran compositor, cantant i pianista de R&B, funk i soul durant les dècades 60 i 70 dintre de l’anomenada escena Crescent City. Després de Fats Domino ha estat l’artista que més discos ha editat dels músics de Nova Orleans. Malgrat tot, una distribució local, l´ús de pseudònims i la pco cura pels seus propis drets d'autor, no li van donar el reconeixement que de ben segur sempre ha merescut. Va morir el 18 de març de 2009 d’un atac al cor.
Edwin Joseph Bocage, de nom artístic Eddie Bo, va nàixer el 20 de setembre de 1930 a Nova Orleans, dintre d’una família on ja havien bons músics de jazz inclosa la seva mare, una notable pianista. Bo també va començar en el món de la improvisació però aviat es passaria al més rebel rhythm & blues. Llavors va crear la Spider Bocage Orchestra, que va exercir com banda de molts dels artistes de soul de gira per la ciutat, com Ruth Brown, Earl King o Guitar Slim.L’any 1955, Eddie Bo va fer la seva primera gravació per a l'Ace Records, i després treballaria per altres segells Apollo, Chess o Checker. Va tenir alguns èxits menors. El més important fou el que va aconseguir amb el tema Check Mr. Popeye, editat l’any 1961.
A finals dels seixanta el R&B va perdre pistonada a la cada cop més soulera y funky Nova Orleans. El seu estil també es va aproximar al funk i amb la seva forma de tocar el piano va crear escola. Justament amb aquest canvi d’estil va tenir l’any 1969 el seu més gran èxit, The Hook & Sling. Bo va decidir obrir el seu propi segell, anomenat Bo-Sound.
Amb el temps, tot i bons discos com Another Side of Eddie Bo o Watch For The Coming, fou oblidat fins que als noranta se li va reconèixer la seva gran influència dintre de la música negra i van tenir que ser els ´músics de Hip hop qui el van recrodar. Dels noranta són els àlbums Eddie Bo and Friends (1995), Shoot From The Root (1997) o Nine Yards of Funk (1998).Va morir el 18 de març de 2009 d’un atac al cor.